COMUNITATS
VALLADOLID
Diócesi i Província de Valladolid. Comunitat Autònoma de Castella i Lleó.
08 de maig de 1581
San Benito, 3 47003, Valladolid
983 33 01 69
veure en google maps
- Església de culte
- Revista
- Centro Josefino Español
BREU HISTÒRIA
Diócesi i Província de Valladolid. Comunitat Autònoma de Castella i Lleó. El primer convent va ser fundat el 4 de maig de 1581 en el lloc de Sant Alejo. El lloc no va resultar bé, i vint mesos després els frares es van traslladar a la zona d’extramurs i allí van construir convent i Església. La nova fundació data de l’1 de gener de 1583. L’Església perviu, no així el convent i horta que es van convertir en el cementiri urbà de Valladolid. L’Església, que continua oberta al culte, es coneguda com a “Nuestra Señora del Carmen de Extramuros de Valladolid”. L’antic convent carmelità de Valladolid va ser seu del noviciat dels carmelites de la Província de Sant Elies de Castella.
Els Carmelites descalços van retornar a Valladolid el 1897, no al seu antic convent sinó al benedictí de “San Benito el Real”. Aquest monestir era la seu de la congregació dels Benedictins d’Espanya. L’Església és un temple gòtic i monumental construït a finals del segle XV. La comunitat al principi va haver de residir en estatges provisionals fins que el 1914 es va traslladar a una edificació construïda sobre la nau esquerra de l’Església. En 1978, gràcies a l’Ajuntament, la comunitat es va traslladar a una zona que dóna al famós claustre herrerià. Aquest convent acull el “Centro Josefino Español” i la revista homònima: “Estudis Josefinos”.
APARICIO AHEDO, O.I., Los hijos de Santa Teresa en España, Ed. Monte Carmelo, 2014, pp. 291-292
A la portada
ALEGRIA I ESPERANÇA CAMINANT AMB SANT JOAN DE LA CREU
Del 6 al 12 d'abril d'aquest any, un petit grup d'interns del Centre Penitenciari de Jaén, acompanyats pel monitor d'esports, el coordinador de la UTE (Unitat Terapèutica i Educativa del Centre Penitenciari de Jaén) i la coordinadora del Departament de Treball Social, han recorregut la Sierra de Segura, entre Beas i Caravaca, seguint el Camí de Sant Joan de la Creu, un camí vers l'interior, amb la companyia del sant, místic i company, tan sant com amic. La seva experiència i oració s'han deixat veure en l'esforç que exigeix aquesta travessia de muntanya, en el record del seu pensament i obra literària, però, també, en la bellesa i la potència de les encisadores albades, el silenci o la conversa senzilla, el merescut descans i la càlida acollida d'altres caminants o llocs. Albades que omplen de goig i esperança cada dia que comença, i esborren, amb amor, l'error i el patiment; vespres que preludien l'abraçada del bon Déu enmig de la nit i on calgui: així ens ho recorda sant Joan de la Creu a la seva obra Llama de amor viva (3, 27): " Si el alma busca a Dios, mucho más...