L’any 1992, els Carmelites de l’antiga província d’Aragó i de València van decidir comprometre’s en una nova experiència de Missió. Àfrica ens trucava i vam voler respondre, fiant-nos més de la Providència que dels nostres recursos humans i materials, més aviat escassos.

El lloc escollit va ser Burkina Faso, un dels països més pobres i empobrits de l’Àfrica Occidental subsahariana. A l’estiu de 1992 són enviats els Pares Enrique Lassa, Eloy Villaescusa i Espirindio Ruiz. Acollits en primer terme per les nostres germanes Carmelites Descalces de Moundasso (a uns 8 quilòmetres de Dedugú, on ara s’assenta la nostra Missió), van anar superant les dificultats i els contratemps normals en qualsevol aventura fundacional… i molts altres que van sorgir sobre la marxa. La raó: l’Ordre masculina no existia a aquelles terres. Raó i lloc determinen el projecte de vida: evangelitzar des del Carmel de Teresa i Joan de la Creu.

Començava així el llarg i laboriós procés de la inculturació, l’esforç vital per acollir aquelles persones, els nostres germans, i la seva manera de vida i alhora deixar-se canviar i evangelitzar per ells. De l’hostatgeria de les Germanes, es va passar a viure de lloguer en una casa molt propera a un dels barris de la «ciutat» (millor dir «nucli urbà») de Dedugú, la capella del qual, dedicada a la Sainte Trinité havia confiat el Bisbe a cura pastoral dels Carmelites.

És el moment de cercar un terreny on edificar el futur convent. Alhora les idees que els missioners porten des d’Espanya i les circumstàncies concretes, van conformant el projecte de vida: som a Burkina Faso per contribuir a la vivència de l’Espiritualitat en aquesta diòcesi concreta (Dedugú) i per treballar en la implantació de la Ordre carmelitana en aquestes terres. El context aporta dues notes més no menys importants: l’atenció pastoral a aquest barri que ja podem anomenar de la Trinitat i el treball social, imprescindible per fer més creïble l’anunci de l’Evangeli. Des del primer moment van a casa nostra gents necessitades d’ajudes immediates oa més llarg termini. També des del primer dia l’ajuda des d’Espanya comença a fluir, de manera declarada o anònima, però fidel constant.

Després de moltes converses entre l’ajuntament de Dedugú i la diòcesi, se’ns concedeix un terreny al costat mateix paret amb paret del col·legi de les Germanes de la Consolació, i s’inicia la construcció dels primers edificis del que avui és la Missió: un primer mòdul d’habitacions (per als religiosos i per exercitar el deure, aquí imprescindible, de l’hospitalitat), sala d’estar, cuina, cotxera, etc. El camí apareixia clar, ara «només» calia recórrer-lo.