«Adventus», vinguda. Ens endinsem en un dels temps litúrgics per excel·lència de la vida cristiana, el temps de l'espera peregrina, una espera confiada que anima i aviva a la vegada aquesta bona Esperanza que ens fa sentir vius. La Litúrgia que ens nodreix, rica sempre, ho és especialment en aquest temps. Tan acuradament triada, sembla compassar en cada batec la recerca del nostre cor, despertant l'anhel més profund de les nostres ànimes i activant el desig net i creixent de la trobada joiosa amb el Senyor que ve: “Oh, si esquincessis el cel i baixessis!” (Isaïes 63). Com a l’albada, ataüllem els indicis d'una certesa que ens arrenca de les nostres letargies, anunciant els cel nou i la terra nova que esperem (2 Pere 3, 8-14) i que, en comptes de quedar-nos estàtics, ens convida a matinar, a restar atents (Marc 13, 33-37), redreçant i preparant els camins del Senyor (Isaïes 40/Marc 1, 1-8). A l'horitzó es va perfilant l'anunci de la Salvació: “Déu anuncia la pau al seu poble i als seus amics i als qui es converteixen de cor. La salvació és a prop, i la Glòria habitarà...