COMUNITATS
VALLADOLID
Diócesi i Província de Valladolid. Comunitat Autònoma de Castella i Lleó.
08 de maig de 1581
San Benito, 3 47003, Valladolid
983 33 01 69
veure en google maps
- Església de culte
- Revista
- Centro Josefino Español
BREU HISTÒRIA
Diócesi i Província de Valladolid. Comunitat Autònoma de Castella i Lleó. El primer convent va ser fundat el 4 de maig de 1581 en el lloc de Sant Alejo. El lloc no va resultar bé, i vint mesos després els frares es van traslladar a la zona d’extramurs i allí van construir convent i Església. La nova fundació data de l’1 de gener de 1583. L’Església perviu, no així el convent i horta que es van convertir en el cementiri urbà de Valladolid. L’Església, que continua oberta al culte, es coneguda com a “Nuestra Señora del Carmen de Extramuros de Valladolid”. L’antic convent carmelità de Valladolid va ser seu del noviciat dels carmelites de la Província de Sant Elies de Castella.
Els Carmelites descalços van retornar a Valladolid el 1897, no al seu antic convent sinó al benedictí de “San Benito el Real”. Aquest monestir era la seu de la congregació dels Benedictins d’Espanya. L’Església és un temple gòtic i monumental construït a finals del segle XV. La comunitat al principi va haver de residir en estatges provisionals fins que el 1914 es va traslladar a una edificació construïda sobre la nau esquerra de l’Església. En 1978, gràcies a l’Ajuntament, la comunitat es va traslladar a una zona que dóna al famós claustre herrerià. Aquest convent acull el “Centro Josefino Español” i la revista homònima: “Estudis Josefinos”.
APARICIO AHEDO, O.I., Los hijos de Santa Teresa en España, Ed. Monte Carmelo, 2014, pp. 291-292
A la portada
“Éste es el Cordero de Dios, que quita el pecado del mundo”
El testimonio de Juan el Bautista, según el IV Evangelio, nos introduce en esta primera parte de "tiempo ordinario", antes de la Cuaresma. Juan señaló, con toda la fuerza y última energía del Antiguo Testamento centrada en el testimonio de los profetas, a un judío entre todos los demás como el Enviado de Dios que había estado anunciando. No se quedó en las teorías, en un anuncio profético genérico que le hiciera quedar bien, sino que se comprometió y del todo -de un modo que le acabaría llevando al martirio como creemos los cristianos - designando a uno de los judíos comunes que había acudido, además, a recibir el bautismo de conversión que él mismo administraba. Y lo dice de un modo muy especial que nos tiene que hacer pensar y mucho: "este es el Cordero de Dios que quita el pecado del mundo". El Evangelista nos interpreta el pensamiento y sentir del Precursor reinterpretando el sentido de su bautismo: este que veis aquí, un judío como los demás, en apariencia, que se viene a bautizar también, aparentemente, para lavar sus pecados, es, en realidad, Aquél que lavará...
