BREU HISTÒRIA

Diócesi i Província de Valladolid. Comunitat Autònoma de Castella i Lleó. El primer convent va ser fundat el 4 de maig de 1581 en el lloc de Sant Alejo. El lloc no va resultar bé, i vint mesos després els frares es van traslladar a la zona d’extramurs i allí van construir convent i Església. La nova fundació data de l’1 de gener de 1583. L’Església perviu, no així el convent i horta que es van convertir en el cementiri urbà de Valladolid. L’Església, que continua oberta al culte, es coneguda com a “Nuestra Señora del Carmen de Extramuros de Valladolid”. L’antic convent carmelità de Valladolid va ser seu del noviciat dels carmelites de la Província de Sant Elies de Castella.

Els Carmelites descalços van retornar a Valladolid el 1897, no al seu antic convent sinó al benedictí de “San Benito el Real”. Aquest monestir era la seu de la congregació dels Benedictins d’Espanya. L’Església és un temple gòtic i monumental construït a finals del segle XV. La comunitat al principi va haver de residir en estatges provisionals fins que el 1914 es va traslladar a una edificació construïda sobre la nau esquerra de l’Església. En 1978, gràcies a l’Ajuntament, la comunitat es va traslladar a una zona que dóna al famós claustre herrerià. Aquest convent acull el “Centro Josefino Español” i la revista homònima: “Estudis Josefinos”.

APARICIO AHEDO, O.I., Los hijos de Santa Teresa en España, Ed. Monte Carmelo, 2014, pp. 291-292