COMUNITATS
VALÈNCIA
El 1588, el P. Elías de San Martín va venir a València acompanyant a les monges.
Ntra. Sra. del Carmen
8 d’agost de 1588
Alboraya, 33 46010, València
96 360 67 57
BREU HISTÒRIA
El 1588, el P. Elías de San Martín va venir a València acompanyant a les monges. A l’any següent va parlar amb sant Joan de Ribera de la possibilitat de fundar una comunitat de frares i els va semblar una bona idea. Després de descartar diverses possibilitats es va comprar una casa al carrer de Sant Vicent de la qual es va prendre possessió el 8 d’agost i el 10 es va col·locar el Santíssim.
La població es va aixecar contra la fundació i els religiosos van haver de sol·licitar l’ajuda del Rei, el qual va demanar a les autoritats que protegissin als religiosos. Com que el lloc estava situat en una zona de molt soroll i lluny de les germanes, van resoldre buscar un altre lloc més discret i proper a elles, i van comprar una casa al Portal de Quart. Quan els veïns es van adonar, van presentar un plet contra els carmelites, que va acabar resolent-se a favor d’aquests. Poc a poc la situació es va anar normalitzant i millorant les relacions.
Amb la Guerra de la Independència va haver d’abandonar-se el convent, i quan va acabar l’ocupació francesa, el 5 de maig de 1814, després de reparar els greus danys es va beneir l’església. Després de l’exclaustració de 1835, en 1883 es va trobar una bona ocasió per adquirir uns terrenys al barri d’Alboraia, i el 3 de desembre de 1883, el Definitori General va ratificar la compra. Mentre va durar l’acomodació del convent, es va traslladar el Col·legi de Filosofia al Desert de les Palmes. El 30 d’abril de 1884 comença l’edificació i el 29 de setembre de 1885 es va posar el Santíssim en una capella lateral i es va traslladar ja a aquest convent el Col·legi de Filosofia. La primera pedra de l’església es va col·locar el 17 de desembre de 1887 i l’11 de desembre de 1891 es va poder inaugurar.
El 1931, durant la II República, el convent va ser saquejat i incendiat i els frares es van haver de traslladar al carrer Trinquet de Cavallers, 13, lloc en el qual seguien l’any 1936 i d’on van sortir a refugiar-se on van poder. En 1939 es va lliurar de nou el convent a l’orde, i es van iniciar les obres de condicionament. El 14 de juny de 1940 es va constituir la comunitat i es va obrir l’església als fidels. En 1949 es permuta amb l’Ajuntament de València la major part de l’horta i un camí —actual carrer Alboraia del barri de la Trinitat— per l’església d’estil rococó de Sant Joan de la Creu (abans de Sant Andreu). Més tard, en 1953 l’església-santuari de la Mare de Déu del Carme va ser erigida com a parròquia.
El convent, que acollia els estudiants carmelitans, va patir particularment la inundació del riu Túria del 14 d’Octubre de 1957, arribant l’aigua a 90 cm. d’altura. Diferents obres s’han realitzat des de llavors: acomodació del presbiteri al Vaticà II (1963), nova planta del convent (1972-75), trasllat de la comunitat a un pis del carrer Pintor Vilar, 8 (1978); allargament del presbiteri (1989) i nou sòl de l’església (1991). De fet, l’11 de desembre de 1991 es va celebrar l’I Centenari del temple, amb diversos actes i una solemne eucaristia presidida per l’arquebisbe de València, Mn. Miquel Roca. A més, des del 2000 s’ha desenvolupat el projecte de Biblioteca Provincial (amb especialitat en filosofia i teologia).
A la portada
Las poesías de San Juan de la Cruz: cuando el alma aprende a decir a Dios
Las poesías de San Juan de la Cruz no nacen del gusto por la palabra bella ni de un ejercicio literario en sentido estricto. Brotan de una experiencia espiritual tan intensa que desborda el lenguaje conceptual y exige otro modo de decir. Allí donde el razonamiento se queda corto, el santo recurre al símbolo, al ritmo, a la imagen, a la música interior del verso. Su poesía es, ante todo, lenguaje del amor. San Juan escribe porque ha vivido. Y escribe porque lo vivido no puede guardarse en silencio absoluto. Sus grandes poemas —el Cántico espiritual, la Noche oscura y la Llama de amor viva— no son piezas aisladas, sino expresiones distintas de un mismo camino interior: el itinerario del alma hacia la unión con Dios. En ellos, el lector no encuentra definiciones, sino movimiento; no encuentra respuestas cerradas, sino invitaciones a caminar. En el Cántico espiritual, el alma aparece como esposa herida de amor que busca al Amado. Todo el poema es dinamismo, deseo, salida de sí. El lenguaje es nupcial, tomado del Cantar de los Cantares, pero transfigurado por la experiencia...