COMUNITATS
TOLEDO
La presència carmelitana a la República del Paraguai, l’antiga Província Interior del Paraguai, és tardana. Postulantat
Beata Isabel de la Trinitat
02 de febrer de 1985
Maria Auxiliadora - República Argentina Lambaré - Casilla de Correos 3037
(595-21) 31 20 60
BREU HISTÒRIA
La presència carmelitana a la República del Paraguai, l’antiga Província Interior del Paraguai, és tardana, tant la les carmelites descalces i més la del seus germans. Les monges del monestir de Corpus Christi de Montevideo van fundar el 1951 el monestir de la ciutat capital d’Asunción, a Paraguai. Portaven el recolzament dels frares de la capital uruguaiana i el seu record les feia desitjar el testimoniatge i consell dels seus germans. Des de llavors alguns pares de la Província Burgense van passar esporàdicament per la casa d’Asunción i pels altres monestirs vinculats a aquest. Els pares marxaven emportant-se l’afectuós respecte de les monges i el seu desig, i d’alguns nuclis de seglars que els coneixien, de tenir-los a prop.
Fins a 1985 no van acabar de madurar els desitjos d’establir al Paraguai el Carmel teresià masculí. El Capítol Provincial de 1984 ja va acordar la fundació. A l’any següent el P. Manuel Landeira va arribar a Asunción amb instruccions de trobar un lloc adequat, equidistant entre les bondadoses mares i l’Institut de Teologia al que anirien a estudiar els joves que sol·licitessin viure l’Evangeli a l’estil teresià. Les mares eren ateses; els joves van començar a arribar. Recordem que el primer va ser el P. Ernesto Ferreira, els pares del qual, família Ferreira Nizza, van tenir la generositat de regalar uns terrenys molt adequats per a la fundació.
El 2 de febrer de 1985, amb llicència vigent, es va reconèixer la primera comunitat que presidia el P. Alfonso Baldeón, acompanyat del P. Manuel Landeira, dels germans Ernesto Ferreira, primer carmelita paraguaià, i Luis Solano i dels postulants Gustavo Larrique i Fernando Muriel. Mentre uns estudiaven i resaven, s’alçava el convent sota la direcció del P. Landeira. El 9 de gener de 1988, monsenyor Braulio Sáez, carmelita burgense, bisbe auxiliar de Oruro (Bolívia) ordenava sacerdot a fra Ernesto. L’endemà, es va beneir el convent amb la presència del bisbe auxiliar d’Oruro, del P. Felipe Sáinz de Baranda, general de l’orde, del P. Ciro García, provincial burgense i d’altres religiosos que van poder acudir des d’Argentina i Uruguai.
Quedava fundat el primer convent del Paraguai, amb el nom de Tupâ Roga, que en l’harmoniós idioma guaraní significa Casa de Déu. S’acollia sota el patronatge de la beata Isabel de la Trinitat, la monja carmelita descalça morta en plena joventut, després d’haver intuït la grandesa del dogma trinitari. El convent aviat va tenir la seva església i el seu centre pastoral d’espiritualitat, adherit al Teresianum de Roma. La seva inauguració, el 14 de desembre de 1994, va ser solemne, presidida per l’arquebisbe d’Asunción, Felipe Santiago Benítez; pels provincials de Burgos (Gabriel Castro) i de Brasil-Sud (Marcos Juchem) i altres religiosos, il·lusionats amb el creixement del Carmel de Tupâ Roga.
La perspectiva que s’obre des d’aquest convent és molt prometedora: l’Església paraguaiana desitja i necessita el Carmel. Les carmelites descalces ja no estan soles a la capital, hi ha tres Carmels femenins més: Encarnación (1977), Caacupé (1991) i Benjamín Aceval (1995). L’espiritualitat desborda els nostres convents i arriba a altres famílies religioses i al poble paraguaià.
A la portada
Las virtudes teologales en la Noche oscura de San Juan de la Cruz
La Noche oscura de San Juan de la Cruz es uno de los textos más profundos y, al mismo tiempo, más malentendidos de la espiritualidad cristiana. Con frecuencia se ha leído como una descripción del sufrimiento espiritual o como una experiencia excepcional reservada a unos pocos. Sin embargo, en el corazón de esta obra late una enseñanza esencial para toda vida cristiana: el crecimiento de las tres virtudes teologales —fe, esperanza y caridad— como camino de unión con Dios. Para San Juan, la noche no es un castigo ni una ausencia de Dios, sino el modo pedagógico con el que Él purifica el alma para llevarla a una relación más verdadera. Y esa purificación se realiza precisamente en el ejercicio radical de las virtudes teologales. La fe ocupa un lugar central en la Noche oscura. San Juan la describe como una “noche” porque la fe oscurece los apoyos sensibles y las seguridades humanas. Creer es caminar sin ver, fiarse de Dios cuando no se le siente ni se le comprende. En la noche, el alma ya no puede apoyarse en consuelos, imágenes o razonamientos: solo le queda creer. Esta...
