COMUNITATS
TOLEDO
La presència carmelitana a la República del Paraguai, l’antiga Província Interior del Paraguai, és tardana. Postulantat
Beata Isabel de la Trinitat
02 de febrer de 1985
Maria Auxiliadora - República Argentina Lambaré - Casilla de Correos 3037
(595-21) 31 20 60
BREU HISTÒRIA
La presència carmelitana a la República del Paraguai, l’antiga Província Interior del Paraguai, és tardana, tant la les carmelites descalces i més la del seus germans. Les monges del monestir de Corpus Christi de Montevideo van fundar el 1951 el monestir de la ciutat capital d’Asunción, a Paraguai. Portaven el recolzament dels frares de la capital uruguaiana i el seu record les feia desitjar el testimoniatge i consell dels seus germans. Des de llavors alguns pares de la Província Burgense van passar esporàdicament per la casa d’Asunción i pels altres monestirs vinculats a aquest. Els pares marxaven emportant-se l’afectuós respecte de les monges i el seu desig, i d’alguns nuclis de seglars que els coneixien, de tenir-los a prop.
Fins a 1985 no van acabar de madurar els desitjos d’establir al Paraguai el Carmel teresià masculí. El Capítol Provincial de 1984 ja va acordar la fundació. A l’any següent el P. Manuel Landeira va arribar a Asunción amb instruccions de trobar un lloc adequat, equidistant entre les bondadoses mares i l’Institut de Teologia al que anirien a estudiar els joves que sol·licitessin viure l’Evangeli a l’estil teresià. Les mares eren ateses; els joves van començar a arribar. Recordem que el primer va ser el P. Ernesto Ferreira, els pares del qual, família Ferreira Nizza, van tenir la generositat de regalar uns terrenys molt adequats per a la fundació.
El 2 de febrer de 1985, amb llicència vigent, es va reconèixer la primera comunitat que presidia el P. Alfonso Baldeón, acompanyat del P. Manuel Landeira, dels germans Ernesto Ferreira, primer carmelita paraguaià, i Luis Solano i dels postulants Gustavo Larrique i Fernando Muriel. Mentre uns estudiaven i resaven, s’alçava el convent sota la direcció del P. Landeira. El 9 de gener de 1988, monsenyor Braulio Sáez, carmelita burgense, bisbe auxiliar de Oruro (Bolívia) ordenava sacerdot a fra Ernesto. L’endemà, es va beneir el convent amb la presència del bisbe auxiliar d’Oruro, del P. Felipe Sáinz de Baranda, general de l’orde, del P. Ciro García, provincial burgense i d’altres religiosos que van poder acudir des d’Argentina i Uruguai.
Quedava fundat el primer convent del Paraguai, amb el nom de Tupâ Roga, que en l’harmoniós idioma guaraní significa Casa de Déu. S’acollia sota el patronatge de la beata Isabel de la Trinitat, la monja carmelita descalça morta en plena joventut, després d’haver intuït la grandesa del dogma trinitari. El convent aviat va tenir la seva església i el seu centre pastoral d’espiritualitat, adherit al Teresianum de Roma. La seva inauguració, el 14 de desembre de 1994, va ser solemne, presidida per l’arquebisbe d’Asunción, Felipe Santiago Benítez; pels provincials de Burgos (Gabriel Castro) i de Brasil-Sud (Marcos Juchem) i altres religiosos, il·lusionats amb el creixement del Carmel de Tupâ Roga.
La perspectiva que s’obre des d’aquest convent és molt prometedora: l’Església paraguaiana desitja i necessita el Carmel. Les carmelites descalces ja no estan soles a la capital, hi ha tres Carmels femenins més: Encarnación (1977), Caacupé (1991) i Benjamín Aceval (1995). L’espiritualitat desborda els nostres convents i arriba a altres famílies religioses i al poble paraguaià.
A la portada
“Éste es el Cordero de Dios, que quita el pecado del mundo”
El testimonio de Juan el Bautista, según el IV Evangelio, nos introduce en esta primera parte de "tiempo ordinario", antes de la Cuaresma. Juan señaló, con toda la fuerza y última energía del Antiguo Testamento centrada en el testimonio de los profetas, a un judío entre todos los demás como el Enviado de Dios que había estado anunciando. No se quedó en las teorías, en un anuncio profético genérico que le hiciera quedar bien, sino que se comprometió y del todo -de un modo que le acabaría llevando al martirio como creemos los cristianos - designando a uno de los judíos comunes que había acudido, además, a recibir el bautismo de conversión que él mismo administraba. Y lo dice de un modo muy especial que nos tiene que hacer pensar y mucho: "este es el Cordero de Dios que quita el pecado del mundo". El Evangelista nos interpreta el pensamiento y sentir del Precursor reinterpretando el sentido de su bautismo: este que veis aquí, un judío como los demás, en apariencia, que se viene a bautizar también, aparentemente, para lavar sus pecados, es, en realidad, Aquél que lavará...