BREU HISTÒRIA

Primer convent català després de la restauració (1891). Ha estat centre de formacvió dels futurs carmelites i fogar d’una gran activitat espiritual i cultural a la ciutat durant molts anys. Actualment està cedit a la província dels carmelites descalços de Manjummel (Índia).

BREU HISTÒRIA

Els carmelites descalços van arribar a Tarragona el 1597 gràcies a un llegat de Joan Roca, oncle del P. Juan de Jesús Roca, el primer carmelita català. Després d’instal·lar-se i superar alguns problemes econòmics van poder construir la primera església que van dedicar a Sant Llorenç. Convent i església van ser ampliats en successives reformes, arribant a intervenir-hi en alguna d’elles el conegut P. Josep de la Concepció, “el Tracista”.

Com la majoria de convents catalans, el de Tarragona també va patir de ple els estralls de la guerra de la Independència. En la caiguda de Tarragona del 1811, van morir molts frares de la comunitat i l’exèrcit francès va ocupar el convent i va utilitzar l’església com quadres.

La fatídica nit de Sant Jaume de 1835, la comunitat de Tarragona, que aleshores tenia 25 religiosos, van haver d’abandonar el convent, el qual va ser incendiat. Convertit en caserna i hospital militar, el convent va acabar sent enderrocat l’any 1934.

Encara que l’orde va començar la restauració a Espanya el 1868, els frares no van tornar oficialment a Catalunya fins a finals de 1891, quan es van instal·lar a Tarragona en una casa cedida per les germanes carmelites.

Superades algunes dificultats, es van comprar els terrenys actuals a la part nova de la ciutat i s’inauguraren convent i església el 1896, essent aquest el primer convent, després de la desamortització, de la futura Província de Sant Josep de Catalunya i Balears. El convent va ser, en diferents etapes, seu del Seminari, del Noviciat i Col·legi Major de Filosofia i Teologia.

Conegut a Tarragona com el “convent de la punxa”, per l’agulla característica que corona el campanar, l’edifici es va construir sobre un terreny rocós, la pedra del qual va servir per aixecar el convent i l’església. És d’estil neogòtic i és obra de l’arquitecte Pau Monguió Segura.

Amb la separació d’Aragó-València, passa a la província de Catalunya l’elaboració de l’Aigua de Carmen, quedant-se a Benicàssim la fàbrica de el “Licor Carmelitano”.

La Setmana Tràgica i la Guerra Civil van interrompre la pacífica vida conventual. Principalment la segona que va suposar una gran prova per a la província, morint assassinats nombrosos religiosos.

Durant la guerra, el convent de Tarragona es va utilitzar com a presó per part de tots dos bàndols. Recuperada la propietat, en 1944 tornaven a obrir-se les portes del col·legi-seminari. En aquell anys, a causa de l’increment de seminaristes, es va haver d’engrandir l’edifici aixecant un nou pis.

A causa de la gran quantitat de fidels que assistia a les celebracions religioses, també es va ampliar l’església per la part posterior de l’altar major amb una nova nau, duplicant així la seva capacita. Les confraries van prendre un auge sorprenent.

L’any 1982, la disminució de vocacions va propiciar el tancament de les instal·lacions del seminari.

Actualment, el convent està cedit als carmelites descalços de la província de Manjummel (Índia).