BREU HISTÒRIA

Fundat el convent del Sant Àngel el 1587, va haver de ser abandonat pels religiosos el 1835, passant a propietat de l’Estat que li va donar diverses destinacions quedant per fi dividit entre la “Societat Econòmica d’Amics del País” i el cos de Carrabiners va destinar per a caserna. L’església va quedar atesa per religiosos exclaustrats, com a capellans.

El 5 de Setembre de 1881, l’exclaustrat Fr. Josep M.ª de la Santíssima Trinitat lliurava l’església als Pares Pau de Santa Teresa, Estanislau del Nen Jesús i Ferran de la Immaculada Concepció. La part de l’antic convent, que els donava a casa, era molt reduïda. Amb l’esperança de fer una bona fundació, van anar suportant les incomoditats i les impertinències del P. José M.ª. Davant de la impossibilitat d’ampliar el local i passant el temps sense aconseguir millorar les condicions de vida, a petició del Definitori de la Província de Navarra, el Definitori General va acordar la supressió de la fundació el 4 de gener de 1884.

El P. José M. va tornar a encarregar-se de l’església. Restaurat el convent de franciscans de Sant Buenaventura, van ser ells els qui es van encarregar del servei del Sant Àngel, fins que el 1904 van prendre possessió definitivament els nostres pares. El P. Venancio de Jesús M.ª, aleshores Provincial de Castella, va enviar a Sevilla al P. Luís M.ª del Sgdo. Cor de Jesús. Era arquebisbe de la metròpoli sevillana el Cardenal Marcelo Spínola i Maestre, que va donar la seva llicència el dia 1 de juliol i va prometre facilitar i ajudar els pares en tot el que pogués. El 18 de juliol concedia la Sagrada Congregació de Religiosos el rescript de fundació, al qual donava el vistiplau el Definitori General el dia 20 del mateix mes.

El dia 3 d’octubre de 1904, D. Manuel Estrada i Fernández Peñaranda, en nom del Cardenal, feia entrega de l’església i les seves dependències al P. Luís M.ª. Encara que molt estretament, la comunitat, composta només per dos o tres religiosos, va aconseguir acomodar-se. Fins al gener de 1905 no va arribar el que hauria de ser el primer Superior de la casa, P. Narcís de Sant Josep, que només va estar fins a Julio, doncs, restaurada la Semiprovíncia, va tornar a Castella. Elevada a Vicariato la residència, va ser nomenat Superior el P. Luís M.ª, que immediatament va iniciar les negociacions per recuperar l’antic convent. La part que donava al carrer Rioja estava ocupada per l’Econòmica i la part que donava al carrer Lombardos, avui Muñoz Olivé, pertanyia a la Hisenda pública, que l’havia llogada a particulars en abandonar-la el cos de Carabineros.

Valent-se a Madrid de les influències del Marquès de Mondéjar, va poder recuperar-se la part del carrer Lombardos. A l’arrendatari, D. Francisco Narbona i Beltrán, va caldre entaular-li plet perquè abandonés les dependències. Rebudes aquestes, es van iniciar immediatament les obres necessàries, que es van prolongar per la penúria econòmica de la comunitat fins al 1908. Es va anar recuperant l’economia domèstica i el 1917 es va pensar en l’edificació de l’edifici conventual. S’encarrega del projecte al famós arquitecte, constructor de la Plaça d’Espanya i dels edificis de l’Exposició Iberoamericana, D. Aníbal González i Álvarez Osorio. Aquest va voler tornar a reedificar tot, però les exigències de les ordenances municipals no ho van permetre, sinó perdent part del solar. Conservant llavors els murs primitius, es va reformar totalment la distribució interior i es va replantejar de nou la façana recobrint-la de maó, cosa que li va donar un aspecte nou i original.

Al P. Luís M.ª ia la generositat del Sr. Francisco de Paula Recur es deu la culminació d’aquestes obres, que van anar avançant lentament, ja que fins a l’octubre de 1926 no es va poder posar la clausura, finalitzades ja totalment.

El convent, en línies generals, va canviar poc des d’aquella data fins al 1941 en què es va adaptar l’anterrefetor per a saló de conferències i reunions, encara que amb especials privilegis a la Germandat de la Vall, a la qual es va cedir el saló en usdefruit. El 1950 es va adaptar part del pis alt per a Cúria Provincial i magatzem de MIRIAM.

L’església ha estat millorada i ampliada. Quan en van prendre possessió només tenia la nau central. El 1924 es va reformar completament la capella del Sagrari. El 1934 les capelles laterals del costat de l’epístola es van comunicar entre si formant una bella nau, que va ampliar molt la capacitat de l’església, encara que va quedar asimètrica, per la qual cosa tota la il·lusió de la Comunitat es va centrar a aconseguir els terrenys per obrir-ne una altra nau semblant al costat de l’evangeli. Aquest somni es va veure fet realitat durant el trienni en què va ser Superior de la casa el P. Josep Antoni del Nen Jesús (1960-1963). D. Pedro Escribano, que havia adquirit les cases contigües va regalar el terreny necessari amb algunes condicions. Es va construir la tan desitjada nau. Es va reformar la capella del Sagrari, col·locant un nou Sagrari de plata i el meravellós Crist, anomenat dels Desemparats, obra cimera de Martínez Montañés. També es va llençar la sostrada de l’església que amenaçava ruïna i es va refer amb bigues de ferro.

El 1963, es va construir, per a llibreria i dependències de la revista MIRIAM, un cos d’edifici sobre el que era antiga capella del Carmen, al carrer Rioja, a la dreta de l’atri de l’església, segons s’hi entra des del carrer.

Als anys 70 comença la construcció d’un gran edifici comercial a l’espai que ocupava l’antic convent i els locals de la contigua Societat Econòmica. Mentre es realitza la construcció del nou convent, que ocuparà una de les plantes del nou edifici, els religiosos traslladen la seva residència a l’alqueria a la propera localitat de Santiponce, des d’on segueixen atenent el culte de l’església.

El 12 de setembre de 1983, l’arquebisbe D. Carlos Amigo Vallejo inauguraria i beneiria el nou convent. Posteriorment, una reforma que s’acaba el 2009 adequaria la clausura i les estades comunes dels religiosos.