BREU HISTÒRIA

El convent de Saragossa és la principal presència carmelitana en terres d’Aragó. Ha estat santuari, casa de formació i ara també és parròquia amb el títol de Sant Joan de la Creu.

BREU HISTÒRIA

En el Capítol de 1594 es va escollir provincial de la Corona a fra Alonso de los Ángeles. De viatge cap a Lleida, va decidir fer una fundació de frares a Saragossa on ja hi havien les monges. Van acudir a l’arquebisbe que es va mostrar complagut i col·laborador, i el 18 de desembre de 1594 es posava el Santíssim i s’inaugurava la casa sota el patrocini de Sant Josep. Però altres religiosos es van queixar per aquesta nova fundació, de manera que va haver d’intervenir el rei Felipe II a favor dels carmelites. El prior P. Tomás de Jesús (Sánchez Dávila) va buscar un altre lloc fora de la ciutat, a l’altra banda del riu Huerva, per la Porta Quemada. Aquí s’hi va edificar un dels millors convents que va tenir l’orde a Espanya i que seria noviciat des del dia de la seva fundació fins a l’exclaustració de 1835. Per aquest noviciat van passar-hi més de 2000 novicis, alguns d’ells generals de la Congregació Espanyola de Carmelites Descalços: Esteban de S. José, de Graus (Osca), general entre 1631-37; Diego de la Concepción, de Tamarit (Osca), 1671-75; Miguel de Santa María de Lécera (Saragossa), 1706-12; Antonio de la Asunción, de Villanueva del Jiloca (Saragossa), 1730-36; i Pedro de la Madre de Dios, de Cortes de Aragón (Terol), 1802-06. També són dignes d’esment altres dos novicis: José Antonio de San Alberto, arquebisbe de la Plata (Bolívia); Manuel Traggia de Santo Tomás, eminent escriptor i apologista; i l’historiador de l’ordre i autor de “Genio de la Historia”, Jerónimo Ezquerra de San José, de Mallen (Saragossa), que va viure i va morir en aquest convent.

Durant la guerra amb els francesos, el convent va quedar gairebé destruït i els seus habitants van patir fora mida, morint alguns d’ells. Els frares van tornar el 1815, encara que les obres de reconstrucció no van acabar fins al 1825. El 23 d’abril, l’arquebisbe beneïa l’església i el convent reconstruït pel germà Joaquín del Niño Jesús, gran arquitecte d’obres religioses i civils. Però el 7 de juliol de 1835 van fugir els frares, deixant abandonat el convent i morint un d’ells pel fusell d’un dels assaltants. Saragossa havia estat la seu de tots els capítols provincials des de 1720 a 1808 i dels tres últims (1826, 1829 i 1832). També en aquest convent va haver-hi una fàbrica d’estamenya.

A dinals del segle A finals del segle XIX, i dirigits pel P. Salvador de la Madre de Dios, els carmelites tornaven a Saragossa el 9 de febrer de 1897, a la casa-asil per a sacerdots que l’arquebisbe els va prestar al barri de Delicias on van estar-hi fins el 12 de gener de 1944, quan es van traslladar a l’actual convent de la Gran Via, el promotor del qual va ser el P. Roberto de la Cruz. En 1929, el P. Pedro Tomás de la Virgen del Pilar (màrtir) va començar a construir, també a la Gran Via, un nou convent que, ja gairebé construït, es va haver de deixar en arribar la II República. Durant molts anys, Saragossa havia estat el Col·legi teològic de la Província, i durant la guerra es va obrir el col·legi preparatori (teresià) fins que els aspirants van marxar a Castelló, quan es va recuperar aquest convent.

L’11 de maig de 1946, el bisbe d’Osca, a quina diòcesi pertanyia el convent, va beneir la nova església del Carme i Sant Josep, que va ser erigida parròquia amb l’advocació de Sant Joan de la Creu, essent el primer rector el P. Maximiliano Herráiz.