COMUNITATS
SAN JOSÉ RÔGA
Es la última mostra de la vitalitat de la nostra Província. Se fundó el 19 de març de 2000.
San José
19 de març de 2000
Avda. Gustavo Storm, 1140 con calle Yeruti Apartat 3037 Asunción. Paraguai
(595-21) 67 40 20
BREU HISTÒRIA
Es la última mostra de la vitalitat de la nostra Província Burgense, decidida a convertir el Paraguai un pom teresià. Es va fundar el 19 de març de 2000, en un edifici encara sense acabar situat a la ciutat veïna d’Asunción anomenada Fernando de la Mora. El propòsit d’aquesta fundació és la dedicació als joves que venen als nostres convents amb indicis de vocació. Se’ls rep amb el títol de batxiller i amb un cert nivell intel·lectual i espiritual; durant dos anys, els joves observen i analitzen; també la comunitat els observa i analitza i orienta. Es tracta de destriar una solució entre uns i uns altres para no fer passos en fals.
Quan es va inaugurar la casa amb els pares Pedro Rodríguez i Tomás López van començar sis d’aquests aspirants. Actualment, el formador d’aquesta casa és qui fou general del Carmel Teresià, P. Felipe Sáinz de Baranda, que al deixar les seves altes obligacions, s’ha lliurat amb tota la seva energia a aquest racó de l’orde de les terres meridionals de l’Amèrica Hispana. L’acompanya com a superior el P. Tomás López i diversos aspirants destrien la margarida de la seva vocació en aquesta casa de San José. Que Déu els il·lumini en les seves senderes.
A la portada
Las poesías de San Juan de la Cruz: cuando el alma aprende a decir a Dios
Las poesías de San Juan de la Cruz no nacen del gusto por la palabra bella ni de un ejercicio literario en sentido estricto. Brotan de una experiencia espiritual tan intensa que desborda el lenguaje conceptual y exige otro modo de decir. Allí donde el razonamiento se queda corto, el santo recurre al símbolo, al ritmo, a la imagen, a la música interior del verso. Su poesía es, ante todo, lenguaje del amor. San Juan escribe porque ha vivido. Y escribe porque lo vivido no puede guardarse en silencio absoluto. Sus grandes poemas —el Cántico espiritual, la Noche oscura y la Llama de amor viva— no son piezas aisladas, sino expresiones distintas de un mismo camino interior: el itinerario del alma hacia la unión con Dios. En ellos, el lector no encuentra definiciones, sino movimiento; no encuentra respuestas cerradas, sino invitaciones a caminar. En el Cántico espiritual, el alma aparece como esposa herida de amor que busca al Amado. Todo el poema es dinamismo, deseo, salida de sí. El lenguaje es nupcial, tomado del Cantar de los Cantares, pero transfigurado por la experiencia...