BREU HISTÒRIA

El Desert és l’únic convent del nostre Orde a Espanya que s’ha mantingut ininterrompudament com a presència carmelitana des de la seva fundació, el 1694. Fins i tot després de la supressió i exclaustració de tots els Ordes religiosos en 1835, es va poder mantenir amb la comunitat vivint en el monestir. Va començar sent un desert (monestir de vida exclusivament contemplativa) i en l’actualitat és el noviciat on inicien la seva vida religiosa els futurs carmelites de tota la Península Ibèrica. Sempre ha estat un focus de vivència i irradiació de l’espiritualitat carmelitana i teresiano-santjoanista.

BREU HISTÒRIA

Els frares de la nostra província sempre havien volgut tenir un Desert a la zona d’Aragó-València, amb les condicions necessàries de salubritat, retirat i agradable, i s‘hi van posar. Els va agradar un terreny propietat dels monjos de Valldigna, però aquests no el van voler vendre. Un sacerdot de Benicàssim, va comunicar l’existència d’un lloc en la Baronia de Benicàssim. El P. Juan de la Verge el va visitar, li va agradar i es va decidir. Superades les dificultats que van sorgir, el 13 de juliol de 1691 es van comprar els terrenys i en 1692 ja van arribar els religiosos. Es va inaugurar el 2 de febrer de 1694 amb el nom de la “Transverberació de Santa Teresa”. Es va celebrar la primera missa en la masia de Gavarrel (sobre la qual es va construir la cova de Sant Elies). El 25 de març de 1697 van començar les obres i en 1709 la comunitat es va establir en el convent, beneint-se l’església en 1733. L’any 1783, un desbordament dels torrents va esquerdar l’edifici amb perill de ruïna. Per això es va decidir construir-ne un de nou una mica més a munt, dirigint les obres el germà Joaquín del Nen Jesús, arquitecte, i el 25 de maig de 1784 es va posar la primera pedra, col·locant el Santíssim el 21 de novembre de 1788. A dinals del segle XIX es va afegir una planta dedicada al noviciat. El comportament dels Carmelites descalços durant l’epidèmia de còlera que va assolar la zona va deixar tan agraïda a població que, durant la desamortització de 1835 i les següents, els Ajuntaments de Castelló i Benicàssim van alçar súpliques a la Reina Isabel II perquè el Sant Desert dels Palmes no desaparegués. Es va permetre als religiosos seguir vivint en el convent, però amb hàbit talar i sense poder rebre novicis; aquí es van refugiar alguns frares exclaustrats de la Província, ja que la comunitat del Desert va ser l’única que es va mantenir en tota l’Espanya del XIX. En 1876 arriben els frares de la semiprovíncia de Sant Joaquim de Navarra i la comunitat del Desert (12 religiosos, entre ells 4 novicis) s’uneix als restaurats de Marquina, Larrea i Àvila. El noviciat es va traslladar a Larrea durant pocs anys i després va tornar al Desert fins a 1977. El 1993 es va reprendre el noviciat, que va passar a ser interprovincial para tota la Península l’any 1999.

Les dificultats econòmiques degudes a les moltes vocacions van fer decidir als frares a aprofitar les herbes aromàtiques i medicinals de l’entorn per elaborar una beguda; el “Licor Carmelitano”. El 15 d’octubre de 1896 es va inaugurar la fàbrica en els soterranis del convent (després es va edificar una nau ex professo en 1903). Tanmateix, quan es va veure que el Desert no reunia les condicions adequades per a aquesta empresa, es va traslladar el 1913 a Benicàssim, on es troba actualment.

Des de 1971 existeix un museu que amb peces manufacturades a Europa, Àsia, i Amèrica: pintures (una gran col·lecció d’icones), escultures, restes arqueològiques, orfebreria, etc., en les quals es barregen art, espiritualitat, història i etnologia. El 2000 es va crear la Fundació “Desert dels Palmes” per promocionar millor la cultura i l’espiritualitat.