El cert és que, cada pregunta dels enemics de Jesús, sovint capciosa, Ell l’aprofita per a mostrar la veritat de l’Evangeli: la profunditat de l’acció divina, a través seu, en la nostra realitat i les nostres vides. Si ens centrem en l’Evangeli d’avui, el debat amb els saduceus li permet expressar amb la màxima contundència la veritat sobre la resurrecció, el destí últim i individual al qual Déu ens ha destinat a cadascun de nosaltres. Algú ha dit que una de les raons de la força de convicció del cristianisme, fins i tot del seu «èxit», ha estat aquesta doctrina de la resurrecció individual, és a dir, que ens anuncia la pervivència personal a tots i cadascun de nosaltres; no el fet de continuar vivint com un record en el cor dels qui ens han llegit, conegut o estimat, o a través de la nostra obra filosòfica, literària o científica. La fe cristiana, Jesús mateix, ens anuncia que si som «considerats dignes en el món que vindrà i en la resurrecció d’entre els morts», no morirem, serem com a àngels. Realment, no es pot dir més amb menys paraules: si es comença parlant de les obligacions legals envers els qui han mort, és a dir, la llei del Yevamot o levirat que obligava l’home a donar descendència (prolongar la vida i record) al seu germà mort, Jesús acaba manifestant la intenció de Déu de ressuscitar-nos a una vida real, no simbòlica, però ja sense mort ni límits físics o temporals, com la dels àngels. Jesús els recorda, a ells i a nosaltres, que el Déu veritable és Aquell que dona la vida als qui creuen i confien en Ell. Que els seus «amics forts» estan vius amb Ell, el Déu de la Vida. També així ens diu què significa «ser considerat digne» d’aquesta vida: acceptar i mantenir la comunió de fe amb Ell, especialment en els moments més difícils (primera lectura), això és, quan cal donar aquesta mateixa vida per mostrar que som realment coneixedors i coneguts del Déu veritable.
Primera lectura: 2Macabeos 7, 1-2. 9-14
En aquells dies, set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare, eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets, a menjar carn de porc, que la Llei prohibia.
Un d’ells, parlant per tots, digué:
«Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori? Estem disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares.»
El segon, a punt d’expirar digué:
«Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna.»
Després d’aquests va ser torturat el tercer. Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren, estengué les mans sense por i digué amb una noble generositat:
«Les havia rebudes del cel, però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo i espero recobrar-les d’allà dalt.»
El rei mateix i els de la seva comitiva quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi, que tenia per no res el dolor de les tortures.
Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat. A punt d’expirar deia:
«Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l’esperança que Déu ens dóna de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida.»
Segunda lectura: 2Tesalonicenses 2, 15-3, 5
Germans,
Germans, que Jesucrist mateix, el nostre Senyor,
i Déu, el nostre Pare,
que ens ha estimat tant
i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern
i una bona esperança,
conforti els vostres cors i els faci constants
en tota mena d’obres bones i de bona doctrina.
Finalment, germans,
pregueu per nosaltres:
que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu
i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres,
i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents,
perquè no tothom té la fe.
El Senyor és fidel. Ell us farà constants
i us guardarà del Maligne.
Us tenim tota la confiança en el Senyor, i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu
i continuareu fent-ho
.
Que el Senyor encamini els vostres cors
a estimar Déu i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist.
Evangelio: Lucas 20, 27-38
En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar. Per això li proposaren aquesta qüestió:
«Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la dona del difunt, per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havien casat.»
Jesús els respongué:
«En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són iguals que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen.»