Hem dit moltes vegades que els evangelis han estat escrits utilitzant «el què tenien», les paraules autèntiques de Jesús guardades en el record i a través de la tradició oral, tan present a Israel i a totes les cultures antigues. Amb aquest material, cada evangelista va organitzar un relat del que havia succeït i havien sentit el dies què Jesús va ser a la terra com un de nosaltres. Lluc, l’únic que parla explícitament d’aquest procés, ho descriu així: «compondre un relat dels fets que s’han esdevingut entre nosaltres, tal com ens els van transmetre els qui van ser des del principi testimonis oculars i servidors de la paraula», i per això, «també jo, (…) he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, perquè constatis la solidesa dels ensenyaments que has rebut.» (Llc 1,1-4).
Avui escoltem un d’aquests preciosos ensenyaments: es tracta d’una exclamació espontània de Jesús, una pregària al Pare, inspirat i meravellat pel que està ocorrent al seu voltant en la proclamació i sembra a la nostra terra del Regne de Déu. Jesús en oració, agraeix Déu, a qui sempre anomena ‘Pare’ o ‘Abba’, però també Senyor del cel i de la terra, el fet que siguin els «petits» els qui entenen i acullen les obres, gestos i paraules amb què fa present el Regne. La paraula grega fa referència als petits, els immadurs (literalment significava ‘el que no parla’ i pel context entenem que es al·ludeix a la gent que anomenaríem ‘senzilla’, ‘normal i corrent’, per diferenciar-los d’uns altres, els que no entenen i el rebutgen, ‘savis i entesos’, això és, aquells que han estudiat, que saben, o millor, els qui creuen saber i, tanmateix, tota aquesta preparació i maduresa no els ha servit per entendre la trobada més important de les seves vides. Jesús enalteix el Pare per aquest voler seu.
Moltes vegades, els profetes havien retret a Israel que la seva ciència, la seva intel·ligència, el seu coneixement, religiós o polític, no era més que una excusa, una màscara, una protecció no contra el món o els seus opositors sinó contra el propi Déu. Per això, Jesús retreu també als escribes que tot el que estudien i saben no els ha fet conèixer millor al Déu veritable, que és Qui intervé i es manifesta en la història i parla a les persones, sinó ben al contrari: s’han convertit en els guardians que destorben el pas de la seva revelació o que intenten confondre-la i embullar-la mentre creuen fer el contrari.
Jesús també diu solemnement que això és així perquè és el que el Pare ha volgut i ha decidit parlar a cada home en la persona del seu Fill fet home. I és que una cosa es fonamenta en l’altra com diu a continuació Jesús: tot el que Ell mostra i ensenya (obres i paraules) és la veritat sobre Déu i la seva acció i això és el que les persones senzilles, pobres, obertes de cor, entenen i creuen quan el veuen i escolten o ho experimenten (cada vegada que Jesús curava algú li oferia aquesta salvació, no solament el remei físic). I és veritat perquè Jesús també és plenament conscient que Déu, el seu Pare, li ho ha donat tot («tot m’ho ha lliurat el meu Pare», diu l’Evangeli de Joan) i per això qui veu Jesús veu Déu i experimenta la seva acció, essent lliure d’acceptar o no la seva oferta d’amistat i salvació. I això ho dona el Fill a qui vol, compartint i complint la voluntat del seu Pare de revelar-se, precisament, als petits, senzills, als qui no es creuen importants.
Finalment, Jesús els crida, i a tots nosaltres, a acostar-nos i veure-ho amb els nostres propis ulls i a experimentar-ho alleujant el pes que tots portem a la vida (persona, responsabilitats, circumstàncies). Seguir Jesús no és un pes més afegit als que ja tenim, sinó reconèixer la seva companyia, la seva ajuda, el sentit del que vivim i suportem ja que ens descobreix d’on venim i cap a on anem i, a més, tenim la seva ajuda i companyia durant tot el camí.