Una altra paràbola amb la qual Jesús ens resumeix el que ha estat el seu ensenyament i ens dona els criteris per discernir si realment estem dient o, almenys, volent dir que sí a la crida de Déu. Per a això es parla avui del regne de Déu instaurat en Crist com d’una invitació que hem rebut pel banquet de bodes d’un rei, signe del banquet del final dels temps que ens recordava la primera lectura.
També en aquesta lectura de Mateu, com en les paràboles de les setmanes anteriors, es parla de crida i del rebuig i l’acceptació. Així, veiem que els convidats originals, els primers, no hi han volgut anar, o no han cregut en la crida o no els ha semblat prou atractiva com per a deixar els seus interessants compromisos per anar-hi. També diu l’Evangeli que aquest rebuig no ha desanimat el rei que ofereix el banquet sinó que, al contrari, li ha servit per a fer la seva voluntat, donar ple compliment al seu projecte de convidar tothom, en el seu moment, a aquesta festa. I ja ha arribat el moment. Com també diu sant Pau, el rebuig d’Israel ha permès inserir els pobles pagans en el vell tronc viu de l’Aliança (Cf. Rm 11,11-12), encara que Israel s’hi pot empeltar en qualsevol moment.
La paràbola diu que els criats «van sortir als camins i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents» fins que la sala del banquet fou plena. Tothom hi és convidat, ara que hi ha lloc; el Pare no celebrarà tot sol les noces del seu Fill-Déu, no deixarà el cel buit – i han estat cridats tots els que ni haurien somiat en ser convidats, sense importar si eren dolents o bons. Això ha estat el ministeri de Jesús que ha confessat haver estat enviat a recollir les ovelles esgarriades d’Israel però que, al final, anuncia com el Pare convidarà a tots els esgarriats, pertanyin o no a Israel, i també a tots els bons (recordem la paràbola dels dos fills).
El ministeri de Jesús ha estat aquesta invitació a tothom, sense importar qui eren ni si estaven allunyats o no. Pobres, malalts, pecadors públics amb els qui Jesús parla i fins i tot comparteix taula (un gest impensable per als fariseus perquè equivalia a aprovar i acceptar la seva vida). Però la paràbola també subratlla que aquesta invitació, acolliment i perdó només fructifiquen quan signifiquen un canvi efectiu de vida. Així, quan Jesús va cridar a Levi o Mateu a seguir-lo, malgrat tractar-se d’un publicà, aquest va canviar la seva vida inspirat per aquesta crida i fins i tot va ajudar Jesús (cf. Mt 9,9-13) convidant a la vegada altres publicans i gent del seu ambient.
Ho veiem més clar a la trobada de Jesús amb el cap de publicans Zaqueu (Llc 19,1-10) on sense que Jesús li retregui res, ell espontàniament s’ofereix a retornar el que hagi pogut robat i rescabalar els perjudicats pel damunt del que manava la Llei, i hi afegeix donar la meitat dels seus béns als pobres. Aquests si que ha entès i aprofitat l’oferta de Jesús que ha vingut a rescatar a qui estava perdut.
La misericòrdia de Déu no és un mantell que encobreix o passa per alt els nostres pecats sinó la força real que ens transforma per a sortir-ne i no tornar a pecar. Per això la paràbola que aquell convidat que no havia entès el sentit de la invitació o havia anat allí només a atipar-se, és expulsat i lligat de peus i mans i llançat a la tenebres, cosa que significa que el rebuig d’aquesta generosa, gran i última oferta de Déu a canviar realment de vida, a apartar-nos del pecat i les seves misèries és l’última i decisiva oportunitat.
Crist recorda als dirigents del seu poble, i a nosaltres mateixos, que no és gratuït rebutjar el perdó de Déu. Realment Ell ha vingut per a redimir-nos, transformar-nos interiorment i de veritat, retornar-nos a la gran esperança que és l’amistat de Déu i poder acabar, com Ell sempre va voler, compartint la seva pròpia vida. Nosaltres també hem estat convidats a aquesta festa, a aquestes noces: la taula de l’Eucaristia. Siguem dignes d’aquest gran regal que refà la nostra vida.
