«Tothom us està buscant»

Avui l’Evangeli de Marc ens anuncia a Jesús encarant-se directament amb el mal, la malaltia, tot allò que oprimeix l’home i li fa entendre i viure la seva vida com un servei (primera lectura), com un jornaler que només espera de la seva existència una mica d’alleujament, de descans, d’ombra o, almenys, poder cobrar el seu salari amb regularitat, això és, aconseguir algun fruit de tot el seu sofriment i aflicció. Job parla des del dolor i sabem per experiència que quan alguna cosa ens fa mal i pertorba no podem ser objectius i sembla que la vida perdi el seu sentit. Però, el que és cert és que el mal i el dolor són presents, fins i tot en aquest temps nostre per molt que es vulguin amagar, i el trobem una i una altra vegada, no solament en les formes terribles de la violència i la guerra, que absurdament crèiem «desaparegudes», sinó en la malaltia física i psíquica que està sempre és a punt per trucar a les nostres portes. A l’Escriptura, que descobreix els fonaments de la realitat que és creació de Déu, s’estableix la relació entre pecat, mal i malaltia. És de sentit comú que escollir el mal és un negoci que no surt gratis, que comporta i provoca uns altres mals. Fins i tot avui la nostra mentalitat «cientifista» parla sense mida dels efectes físics de les actituds i decisions humanes. No és moment de discutir-ho, sinó d’entendre el context per comprendre millor l’acció de Jesús. Si en el nostre temps, amb tots els avenços de la ciència mèdica, sovint ens sentim desemparats davant la malaltia, ens podem imaginar com seria a l’època de Jesús. La malaltia campava lliurement, ni els més rics i poderosos podien sostreure’s de la seva influència. És en aquest ambient que Jesús actua per fer front directament al mal, tant del cos com de l’esperit, i mostrar el canvi radical que significa l’arribada del Regne de Déu. Jesús, després de passar per la sinagoga, on ha parlat amb una autoritat que no es veia ni sentia des de Moisès, va a casa de Pere i cura la seva sogra que tenia febre (una altra mena de dimoni, com qualsevol malaltia que no tingués una causa física directa). El text apunta que, tot seguit, es va aixecar i es va posar a servir, una altra mostra de com actua la curació de Jesús. L’evangelista continua el relat dient que al vespre, quan el sol s’havia post, van porta-li a Jesús tots els malalts i endimoniats de la població i que Ell els va anar curant. Patien molts mals i hi havia també posseïts pel dimoni. Als primers els cura i al diable l’expulsa i «no els deixava parlar, perquè sabien qui era», i Jesús no volia que transcendís. Queda clar que Jesús no cura amb un poder humà, vol fer entendre que és «el poder de Déu» (Lluc 11,20) el que ha entrat a les seves vides, perquè, «de bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant ». Així, Jesús, home, es manté en comunió amb la força i l’autoritat de Déu. Ell és el seu Fill estimat, el Verb mateix encarnat (com sabem per sant Joan) però com a home necessita «estar moltes a vegades a soles» amb qui se sap unit; «amb qui sabem que ens estima», en el nostre cas, com va escriure Teresa de Jesús. La seva missió ve directament d’Ell que ha decidit sanar i alliberar perquè ens adonem de com intervé en la realitat i en les nostres vides. Heus aquí, una vegada més, la substància de l’Evangeli: Déu ha decidit i ha obrat la salvació, la redempció i intervé en nosaltres com qui és, el Creador i ara també, el Salvador. No es tracta només d’ensenyament, d’influència, d’idees i paraules, sinó de la presència viva i personal de Déu en Crist que recorre tota Galilea, avui tota la nostra terra (gràcies a tants cristians enviats) ensenyant aquesta veritat i curant tot el que és curable. Com en aquell temps, «tothom el busca», i nosaltres que hem estat trobats, l’hem de fer present amb paraules, sí, però sobretot amb obres i amb la vida sencera.