L’Evangeli d’avui ens ofereix avui una visió de la nostra vida cristiana des de dins, des del punt de vista de l’oració. Jesús, després de recordar-nos que “ens cal pregar sempre, sense defallir”, avui ens garanteix l’eficàcia d’aquesta oració com una autèntica trobada amb el Déu veritable que “ens justifica”, redimeix, salva i refà el nostre interior. Amb la paraula de Jesús podem veure l’oració des de dins, des del costat de Déu. El diumenge passat ens va recordar que el Pare està pendent de nosaltres, que ens estima, que vol que estiguem amb Ell sense defallir i que no és Déu qui no escolta sinó nosaltres els qui no insistim prou, els qui ens desanimem i cansem.
Avui ens fa veure qui és el que realment connecta amb la gràcia i l’amor de Déu: no qui s’enalteix, qui fa davant Déu la llista dels seus mèrits, qualitats i bones obres sinó qui s’humilia, aquell que es reconeix davant Déu senzillament com és realment. Això connecta amb la primera benaurança: “Feliços els pobres, perquè d’ells és el regne de Déu”, en la versió de Lluc i que Mateu clarifica afirmant que els “pobres en l’esperit” són benaurats, els que saben i reconeixen, vitalment, que són pobres, quina és la seva veritat davant Déu, la vida i els altres. La paràbola de Jesús s’adreça a “uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres” i mostra les diferents actituds d’un publicà i un fariseu mentre preguen com a exemples típics, i com sempre, una mica exagerats per4 deixar clar la lliçó als qui escoltem.
Veiem que cadascun es mostra tal com és o es pensa ser, i que l’actitud del publicà serveix perquè Déu el justifiqui, i la del fariseu, que no ho aconsegueix perquè no reconeix la seva veritat i, a més, menysprea l’altre en funció de la seva suposada “justícia”. Jesús situa l’actitud del publicà “humiliat”, en la línia de la pobresa evangèlica, com la de qui coneixent la seva realitat no l’amaga i cerca una relació personal amb Déu perquè sap que necessita el seu perdó, “deixant-se justificar” per Déu. El fariseu, en canvi, es “justifica” a si mateix, posant davant Déu, a la manera d’un escut, les seves obres justes, no menteix però s’enganya a si mateix perquè tot això no cal per justificar-se.
Ara, que el publicà resulti “justificat” no vol dir que Déu aprovi la seva vida tal com és, sinó el contrari: que ho ha perdonat perquè ha reconegut la seva falta de justícia i que ara espera la seva conversió, el seu canvi de vida, amb la corresponent reparació de les víctimes si n’hi hagués, com en el cas de Zaqueu (cf. Lc 19,1-9).
Aquest reconeixement del propi jo és la centralitat de tota la tradició espiritual: la trobada veritable amb Déu, la comunió progressiva amb Ell es basa en la humilitat, en el “andar en verdad”, de santa Teresa; ella també deia que la humilitat és la dama del joc d’escacs de la vida i l’esperit: és la que acaba conquerint el cor del rei. També sant Joan de la Creu afirma que Déu pot actuar dins de nosaltres i canviar-nos de veritat perquè ens fem conscients de la nostra misèria, pecat, etc. Això és així perquè quan l’ànima rep “esta luz divina (…) con ella no puede ver el alma primero sino lo que tiene más cerca de sí, o por mejor decir, en sí, que son sus tinieblas y miserias, las cuales ve ya por la misericordia de Dios, y antes nos las veía, porque no daba en ella esta luz sobrenatura” (2N 13,10). I per això el publicà “va tornar a casa justificat”, perquè va reconèixer la seva misèria i el perdó de Déu i l’oportunitat de viure una vida nova. I és que el camí de la vida i l’esperit és com una escala on “el baixar és pujar, i el pujar és baixar”, perquè les “mateixes comunicacions que fa [Déu] a l’ànima, que l’aixeca en Déu, la humilien en si mateixa”.
