Avui l’Evangeli ens porta un nou fragment del discurs apostòlic on l’evangelista Mateu ha recopilat i ordenat, segons el seu propòsit, dites i gestos de Jesús destinats a conformar i organitzar l’Església, i dirigits especialment als seus màxims responsables, Pere i els altres apòstols.
Si el diumenge passat se’ns ensenyava que cal expulsar, com sia, el mal de l’àmbit de l’Església, perquè no es pot formar part impunement de la família de Déu pecant greument, ja que el pecat s’identifica amb el mal i s’oposa directament al pla de Déu, a més de ser una molèstia per a tothom, i l’Església no ha d’aguantar aquestes actituds i accions sinó intentar fer veure l’error i, si no fa cas, treure’l fora, «deslligar-se» fins que pecador rebutgi el mal i pecat propi o secundant; avui se’ns parla d’una altra cosa, relacionada però que no és el mateix: hi ha uns pecats i mals que sí que cal tolerar, més encara, que cal perdonar sempre, o, com diu Jesús, «fins a setanta vegades set».
El perdó als germans no té límit, com no el va tenir el perdó atorgat per Déu Pare en Jesucrist. Les ofenses, danys, transgressions, molèsties dels germans s’han de perdonar, per experimentar el perdó de Déu, segons la paràbola amb què Jesús il·lustra avui aquest ensenyament. Aquest perdó és el cor constitutiu de l’Església que ha nascut, precisament, del perdó que ens ha estat atorgat, lliure i graciosament, per Déu en Crist. A la pregunta de Pere a Jesús s’entén que el germà que ofèn demana perdó, ja sigui explícita o implícitament. També ho remarca la paràbola, quan el servent, amenaçat de ser venut juntament amb el que és seu, família inclosa, s’humilia als peus del Senyor demanant paciència i assegurant que ho pagarà tot. La paràbola també revela que el que se’ns ha perdonat a nosaltres, el nostre deute amb Déu, és incalculablement major que el mal o deute que pugui tenir el germà que ens ha ofès (en aquest cas deu mil milions, una quantitat fabulosa, davant uns pocs denaris: el fruit del treball de 164 anys davant del sou de 3 mesos).
El senyor, davant el deute impagable del seu servent, es compadeix, una expressió que significa molt més que «fer llàstima»: defineix el que sent una mare davant el fill que ha sortit de les seves entranyes i que és carn de la seva carn; entén que efectivament no pot fer front a aquest deute i «el deixa lliure», el perdona. En canvi, quan aquest criat perdonat es troba en la situació contrària, ni es compadeix ni perdona res, malgrat que el deute és incomparablement menor.
Es podria dir que en aquest cas era possible cobrar el deute, mentre que no ho hauria estat per al seu senyor, però la paràbola no parla de préstecs ni de com actuar, es puguin recuperar o no, sinó de la Gràcia que tots els qui creiem en Crist hem rebut gràcies amb la seva entrega a la mort i la seva Resurrecció, quelcom incomparable amb el perdó que nosaltres puguem atorgar.
Se’ns diu clarament que fruir del Perdó diví depèn del fet que nosaltres ens perdonem, que ens suportem com som i ens ajudem a millorar i créixer. Perquè el perdó ens fa millors, més fills de Déu i millors germans i per això l’invoquem, el demanem i prometem cada dia practicar-lo en el Parenostre. Ser cristià no és sinó haver estat perdonat, ja sia històricament, com nosaltres, ja sia ‘preventivament’ com a santa Teresa de Lisieux, entre altres. Tot neix de la misericòrdia de Déu i per això el fruit que sempre ha de créixer en les nostres vides és el perdó per als altres. Se’ns ha renovat a un estat millor que l’inicial, se’ns ha donat, una segona i gran oportunitat que el nostre Pare sosté per a totes les ocasions en què tornem a pecar i ens penedim. L’única condició és aquesta de donar nosaltres també noves oportunitats –fins a setanta vegades set– als qui ens ofenen.