Avui llegim i celebrem un text central de l’Evangeli de sant Mateu i molt important per a l’Església d’avui i on compartim la fe. L’evangelista explica un moment clau de la relació de Jesús amb els seus deixebles: quan ells -i nosaltres-, gràcies al testimoniatge de Pere reconeixen –coneixem– qui és Jesús, una cosa que només la fe pot revelar, com també tota la resta. Després de veure i escoltar el que Jesús fa i diu, la gent pensa que és un profeta dels antics que ha tornat a la vida amb algun missatge o encàrrec especialment important de part de Déu. Ho dedueixen perquè crida a la conversió com tots els profetes, com el mateix Joan Baptista, i pels seus gestos meravellosos o de poder, o miracles com en diem nosaltres. Però quan Jesús pregunta directament als seus, als deixebles que Ell mateix ha escollit, si tenen una opinió diferent o, millor, sí que algú proclama la veritat, és Pere qui pren la paraula i diu el que li surt del cor i del centre mateix de la seva vida: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu».
Potser no sembla una gran revelació, almenys amb les paraules: reconeix Jesús com el Messies, l’enviat de Déu, més encara el seu Fill, la qual cosa també es podria entendre en el sentit d’un Messies humà, enviat per Déu, a qui anomena el seu fill com a rei ungit que és, destinat a restaurar el regne. Només podem entendre el que diu Pere pel comentari de Jesús, declarant-lo sortós, pel que ha manifestat, perquè el que ha afirmat no és una pura deducció seva, ni tan sols una intuïció sinó que li ha estat revelat directament per Déu, el Pare de Jesús. Aquesta és l’única manera de saber qui és realment Jesús, aquesta és l’autèntica fe, la que Déu mateix, Pare de Jesús, infon graciosament. La resposta de Pere és la manifestació la veritable fe (amb l’esperança i la caritat) que ensenya sant Joan de la Creu, l’únic mitjà per a la comunió amb Déu i el seu misteri perquè ens el dona tal qual és, i va més enllà del que el simple enteniment pot comprendre.
Reconeixent això, Jesús va molt més allà: canvia el nom a Pere perquè li fa ‘pedra’, de fonament de l’Església que està edificant amb la missió de transmetre aquesta revelació, aquesta saviesa. La confessió de Pere configura i sosté aquesta Església, que mostra, fa present l’àmbit on Déu en Crist pot intervenir i trobar-se amb els homes des de la seva veritable naturalesa, en la Persona del seu Fill, que és com Ell i com l’home.
D’aquesta manera, Pere representa i confirma l’Església que es deixa travessar per la gràcia del Pare, que es deixa ensenyar per Déu a fi de reconèixer la presència i l’obra de Crist, que és l’obra de Déu que restaura, salva i redimeix. Una posició i una missió úniques que fa de Pere ‘cap del palau del rei’ (primera lectura), mà dreta o lloctinent de Crist mateix, el seu vicari. Pere ha estat escollit per Déu, el Pare, posant aquesta revelació en el seu cor, la seva ment i els seus llavis. Per això, obra i actua amb la plena confiança de Déu, que deixa que a la seva casa, lligui i deslligui, que són uns termes que usats pels rabins per a referir-se al poder que tenien per a mantenir unida la comunitat, apartant, si calia qui trenqués les promeses de la fe, de paraula o amb els fets; i mantenir-lo «deslligat», fora de la casa comuna, fins que se’n penedís. Pere és aquí per confirmar la fe dels seus germans i ser l’última garantia que l’Església de Jesús roman ferma, en veritable comunió de cor i vida amb Aquell que l’ha iniciat i que la sosté.
