«Sóc l’esclava del Senyor; que es compleixin en mi les teves paraules»

Enguany l’Advent acaba el matí de la Nit de Nadal, la vigília de Nadal, amb aquests textos que ens recorden que el Déu Totpoderós va posar la seva llar entre nosaltres, complint la seva promesa principal. Ho diu la primera lectura: no serà David, el gran rei, qui, agraït i conscient del do rebut, li construeixi una casa al Senyor. No, Ell mateix construirà i mantindrà la casa de David fins al moment exacte de la història en què, del llinatge de David neixi Aquell que regnarà per sempre. Ara sabem que la profecia de Natan en realitat volia dir que la casa de David, la seva descendència, s’havia de sustentar per convertir-se en el veritable Temple, l’autèntic Lloc de la trobada, per sempre entre l’home i Déu. Així doncs, el que reviurem aquest vespre i aquesta nit es va iniciar –com a principi de la fi–, com ens narra l’Evangeli, aquest relat immortal de l’Encarnació del Fill de Déu en el si de la dona més humil i veritable. D’ella només se’ns diu el seu nom, Maria, i que vivia a Natzaret, en plena Galilea, terra de frontera entre judaisme i paganisme. El seu nom suggereix, com també el de Josep i de la resta dels parents esmentats més endavant, la seva pertinença a una «resta» fidel de jueus de cor que confiaven plenament en la realitat de les promeses de Déu. A més, Maria pertany, per desposori i futur matrimoni, al llinatge de David. La descripció de la seva trobada única amb l’àngel és molt significatiu: la inaudita salutació que l’ésser diví dirigeix a aquesta noia senzilla ja és motiu de reflexió: ella és la «plena de gràcia», la beneïda entre totes les dones, que pot estar segura de la companyia del Senyor. Es tracta d’un diàleg de paraules, en la fe, no d’una visió, perquè no es diuen res. Maria tan sols escolta i contesta i, quan cal, acull i accepta la Paraula i tot el que significa. Però també pregunta. La seva acceptació no és cega ni irracional, sinó ben al contrari. Confessa el que la neguiteja i no comprèn i, després d’escoltar la justificació de l’àngel, respon plenament. És curiós perquè, poc abans en el relat evangèlic, Zacaries també pregunta ‘quina garantia em dones d’això’ (Llc 1,18) i rep una bona «esbroncada» per resposta. Gabriel, l’arcàngel, s’ho «pren malament» i Zacaries surt mut de l’entrevista «per no haver cregut» les seves paraules, «que es compliran al seu temps». La pregunta de Maria no implica desconfiança sinó que indaga en el misteri perquè la seva acceptació no és «fideista» sinó plenament humana, mostrant-nos què és creure de veritat. Maria accepta la major, quan l’arcàngel li explica com es complirà el misteri: « L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra» i així qui naixerà serà el Fill de Déu. No es pot dir ni fer més amb menys paraules: «Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules». Maria també creu, perquè qui ho diu mereix tot el seu crèdit, un fet semblant i paral·lel que li ha succeït a la seva parenta Elisabet. Una concepció il·lumina l’altra. La de la seva cosina és l’última concepció miraculosa de l’Antic Testament però la seva és la primera dels nous temps, quan es compleix la promesa de Déu. Maria és Verge i per això la concepció ve directament i només de Déu. El seu sí, la seva acceptació és la més radical, la que refà no solament la història de la salvació, sinó tota la història de la humanitat. Es tracta d’un nou inici, el veritable, l’essencial, en el qual se’ns convida a participar a partir d’aquesta tarda i nit. El Fill de Déu, presència personal seva en la història i en les nostres vides, naixerà per fi iniciant la redempció i restauració de tot el que va ser creat, començant per cadascun de nosaltres.