Continuant la lectura i celebració de l’Evangeli, avui arribem al capítol 18, el quart dels cinc grans discursos en els quals l’evangelista aplega i resumeix l’ensenyament de Jesús tal com li havia arribat per la tradició evangèlica. El discurs rep el nom de ‘discurs apostòlic’, i forma part dels ensenyaments explícits als apòstols que havien de continuar la Missió i anar conformant l’Església i nou poble de Déu. Jesús, a la pregunta dels deixebles que li demanen qui és el més gran en el regne dels cels, havia respost agafant un infant, posant-lo al mig de tots i dient explícitament: «us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel.» (17,2). Com tantes altres vegades, Jesús respon assenyalant alguna cosa essencial per fer-se entendre i que els que pregunten no han tingut en compte. El regne és d’aquells que es converteixen, primer, i després es fan com els infants, és a dir, que cal renéixer; com també ho veiem en la conversa de Jesús amb Nicodem que sant Joan recull al seu Evangeli (cf. Jn 3,5-7). Aquest renéixer connectat amb la conversió significa deixar-se canviar i transformar per Déu, per la seva gràcia. El més gran en el regne és aquell que s’ha fet nen i ha deixat que la gràcia el faci créixer com a fill de Déu i germà dels altres.
En el fragment que llegim a l’Evangeli, Jesús comença a tractar sobre que cal fer quan en el regne, en la comunitat cristiana, aparegui el pecat, el mal, quan un d’aquests ‘germans’ ha pecat contra tu: que cal fer per a corregir aquesta falta –el text no parla aquí encara de perdó, això vindrà més endavant–, com extirpar-la, que significa l’entrada del mal en la comunitat, com revertir l’essència mateixa del regne que és créixer a la Gràcia.
Se’ns està dient que a l’Església cal treure sigui aquesta mena de brutícies i el paper que en aquesta tasca correspon als apòstols, a qui d’entrada es s’adreça el discurs. La paraula ‘pecat’ es refereix a l’error, a la desviació moral i se sobreentén que de mode greu, si s’ha de seguir tot aquest procediment per a curar-lo. El primer pas és que el responsable de la comunitat, que ha sofert o comprovat el pecat, reprengui en privat qui l’ha comès. Si aquest ho reconeix i es corregeix, aquest germà s’ha salvat. Però si no fa cas, si no es «converteix», deixant l’error i tornant a rebre la Gràcia, el que ha de fer l’apòstol és buscar altres germans, almenys un o dos, perquè actuïn de testimonis. S’entra així en el terreny judicial (s’està citant el Deuteronomi (15,19) on s’especifica que «només amb la declaració de dos o tres testimonis serà ferma una causa»). Si, malgrat quedar certificat d’aquesta manera l’error i la culpa, l’equivocat no en fa cas, cal fer-ho saber a la comunitat, a l’«Església», com diu el text original. De mica en mica, la pressió del tu a tu es va incrementant, passant pels testimonis fins a arribar a la mateixa Església. Fins aquí queda clar que la finalitat que es pretén és la conversió de l’equivocat, del pecador, del qui s’ha desviat del camí que segueix la comunitat. Per això, el pas següent, si aquest germà equivocat ni tan sols escolta la comunitat, és considerar-lo com un pagà o un publicà, això és, i que cal expulsar-ho, excomunicar-ho seria la paraula tècnica, i sempre, fins que s’ho repensi i penedeixi.
Seguidament, Jesús repeteix a tots el que ja li va dir a Pere: els assegura que aquestes accions, aquestes decisions pretenen mantenir els que es desvien, els que fan el mal a l’Església, separats de la comunitat fins que ho reconeguin i es converteixin; unes accions que estan sostingudes en el cel, per Ell, Crist, i per Déu mateix, ja que l’Església és el seu Cos i li importa, l’estima, ha mort per ella i ens ha deixat els mitjans per a conservar-la i afermar-la i és que aquesta mena de «pecats» acaben trencant la comunió i falsejant l’Evangeli. Quan els mateixos cristians fem el mal o ens desviem greument necessitem que ens «deslliguin», que en veure’ns fora de la comunió, de la casa, de la família, se’ns obri el cor a la gràcia, ens penedim i siguem «relligats» altra vegada a la nostra vida nova, que estava aquí esperant-nos.
