L’Evangeli d’avui, parafrasejant santa Teresa (Vida 23,1), podríem dir que «és un llibre nou, vull dir, una vida nova», un altre Evangeli a partir de la confessió de Pere: «Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem» per a patir molt, ser menyspreat, morir i ressuscitar. És a dir, Jesús comença a revelar als seus deixebles quina serà la culminació del seu camí, com complirà la seva Missió que ja sabíem que consistia en portar-nos a la Benaurança, a la visió de Déu, en compartir la vida divina perquè la que el Senyor ens va crear, i que a causa del rebuig dels primers homes el Senyor va deixar d’oferir i d’intentar. Per a això ara el Pare envia, no un profeta (primera lectura), sinó el seu propi Fill Únic que es va encarnar (Mt 1,18) per fer el nostre camí humà, a fi de «complir tota justícia» (Mt 3,15). Per això, com a home, va suportar i va vèncer la temptació (Mt 4,1-11) i després va començar a predicar, va escollir uns companys com a deixebles i apòstols (Mt 4,13-19), va anunciar l’arribada del regne de Déu, que s’havien obert les portes de la benaurança a tots els homes (Mt 5,1-12) en un discurs solemne. Després, va mostrar que aquest regne ja havia arribat ensenyant i curant, donant a cada persona el que necessitava. La seva presència, la seva Humanitat era la manifestació directa d’aquest regne i la prova del compromís de Déu amb aquells a qui volia fer els seus fills per tots els mitjans al seu abast.
Tanmateix, per a veure en aquella Humanitat al Fill de Déu i la realitat del regne, cal la fe, rebre en el cor i confirmar el Pare que ho revela i descobreix a qui vol i a qui es deixa. Des del moment en què Pere, en nom de tots els creients, confessa qui és realment Jesús, comença, de veritat, el camí al compliment de tot plegat. El regne no són obres ni idees sinó que és aquell espai on viuen, gaudeixen i sofreixen, els qui l’han descobert en Jesús, el complidor de totes les promeses de Déu. Jesús va per feina i anuncia als seus com es farà això en la realitat i la història: anant a Jerusalem, però no per vèncer i enderrocar els governants corruptes i els sacerdots indignes, sinó per patir i, al final, ser executat i ressuscitar al tercer dia.
Davant aquesta nova revelació, Pere respon amb una actitud inesperada: s’escandalitza, veu una contradicció entre la realitat de Jesús i aquest camí que ha de recórrer. No s’ho creu, o no ho pot creure, i recrimina Jesús les seves paraules. El text diu que Pere li digué això en privat però Jesús, per a la resposta, s’adreçà a tots els deixebles, perquè vol que també sàpiguen el que li dirà a Pere, a qui acaba de canviar el nom i proclamar que és la pedra, la roca sobre la qual edificarà l’Església. I la resposta és molt clara i molt dura: «Fuig d’aquí, Satanàs!». De pedra de l’Església Pere havia passat a ser pedra d’ensopegada o d’escàndol, obstacle. I és que Pere, pensava i parlava com els homes, no com Déu. Ha estat massa pendent d’ell mateix i no ha sabut assumir les conseqüències del camí que el Messies, el Fill de Déu, ha de recórrer per complir la seva Missió. Jesús el col·loca on li correspon, darrere seu, seguint-lo i no on s’ha posat, com un obstacle a la voluntat de Déu.
A més, Jesús explica que ha de fer qui realment vulgui seguir-lo: «que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi », no cercar el seu gust i plaer sinó la voluntat de Déu en la seva vida i, a més, assumir la seva creu, la seva part en la Missió de Jesús. Aquesta és l’única manera d’aprofitar i salvar la pròpia vida, dirigint-la cap a on ens porta Jesús, per unir-la amb la vida divina.
