Arribem al final d’aquests quaranta dies d’especialíssima presència de la Sacratíssima Humanitat del Senyor (Sta. Teresa de Jesús) a la seva Església, entre els mateixos deixebles que havien conviscut amb Ell tant abans com després de la Pasqua. Per al llibre dels Fets, aquestes dades, aquests quaranta dies i la seva fi el dia de l’Ascensió, transcorren entre els «fets que des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula.» (Llc 1,1-2).
Jesús va conviure amb ells, Viu de nou i per sempre, durant aquells dies «se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.» (primera lectura). Van ser dies excepcionals, que ja no es repetiran fins als Últims Dies, quan el Fill de l’Home torni altra vegada entre nosaltres, fonamentals per establir el que som i vivim com a cristians. Així ho assenyalava sant Ireneu: «En els apòstols eren anticipadament curades les nostres torbacions i els nostres perills: en ells érem entrenats nosaltres contra les calúmnies dels impius i contra les argúcies de la humana saviesa; la seva visió ens va instruir, la seva audició ens va adoctrinar, el seu tacte ens va confirmar; donem gràcies per la divina economia i per la necessària inexperiència dels sants pares perquè ells van dubtar, perquè no dubtéssim nosaltres». I veritablement no va ser fàcil, perquè aquell mateix dia el text ens revelava que Jesús va haver de continuar rebatent males interpretacions i tallant d’arrel idees curtes sobre la seva Missió i el que hauria de passar: « No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare», ni jo he vingut ni vosaltres us quedeu per a restaurar la sobirania d’Israel. I els va indicar el que realment passaria: rebrien la força de l’Esperit Sant que els faria testimonis de les Veritat, la Vida i el Camí que és Jesús. Aquesta és la base veritable on comença i se sosté, fins a la fi del món, la Missió evangelitzadora que reberen del Senyor ells i nosaltres quan, finalment, va ascendir al cel.
Aquest moment és el que separa l’abans, la vida «terrenal» de Jesús, i el després, el seu retorn al si del Pare, al «cel» que defineix l’essència de la nostra vida eclesial: Ell segueix present en l’Esperit, el qual serà des de la seva arribada (una setmana després) la Presència Personal de Déu a la seva Església.
És també una revelació importantíssima, segons l’Evangeli. Es tracta d’un fet salvador que ens inclou, «el fet que la naturalesa humana, en presència d’una santa multitud, ascendís per sobre de la dignitat de totes les criatures celestials, per a ser elevada més enllà de tots els àngels, per sobre dels mateixos arcàngels, sense que cap grau d’elevació pogués donar la mesura de la seva exaltació, fins a ser rebuda al costat del Pare, entronitzada i associada a la glòria d’aquell amb la naturalesa divina de la qual s’havia unit en la persona del Fill» (Sant Lleó Magne).
L’Ascensió de Jesús connecta definitivament el cel i la terra, la seva Humanitat Sacratíssima reunida amb el Pare i el seu poder únic, i la Missió de l’Església entre els homes: tot el poder de Déu descansa ara en els qui anuncien i viuen la història del Fill entre nosaltres. Per a això, han de fer de tots deixebles batejant-los, això és, vinculant-los personalment a cadascun, amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, i ensenyant-los a guardar, a viure, a fundar la pròpia vida sobre els ensenyaments de Jesús, Déu Fill fet home. Per això Ell avui fineix el seu victoriós recorregut terrenal i torna al lloc d’on va venir, a Qui el va enviar, i a la vegada promet -i ho compleix- quedar-se entre nosaltres fins a la fi del món, fins que tots puguem tornar, ascendir amb Ell i compartir la mateixa vida de Déu, com Ell mateix sempre va voler des del principi.
