Celebrem el final de la Festes de Pasqua i la màxima revelació del Déu veritable als cristians. Jesús, just abans de la seva ascensió al cel per tornar al Pare, va encomanar a l’Església, a tots nosaltres, la missió que li havia donat el Pare: ‘Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant’ (Mt 28,20).
Jesús ens envia els seus deixebles a establir una relació personal, personalíssima entre el Déu veritable (Pare i Fill i Esperit Sant) i cadascuna de les persones. Aquesta va ser la seva Missió: manifestar el nom de Déu als home, que l’han conegut, en veritat, per les seves paraules i, sobretot, per les seves obres, i per l’entrega total de la seva vida. I va unir la nostra naturalesa humana amb Déu. El va «glorificar», mostrant qui és el Déu veritable i que la seva intenció primigènia i sostinguda a través de segles d’incredulitat i infidelitat va ser sempre la de donar-se, compartir la seva mateixa vida, el seu mateix ser amb cadascun de nosaltres. Perquè és Jesús Glorificat, retornat al Pare, qui pot vessar i vessa, de fet, l’Esperit Sant, Déu com Ell i com el Pare, a la seva Església i, més, en el cor de cadascun dels creients.
Ens ho recorda el relat de Pentecosta (primera lectura): aquell dia històric (l’inici veritable de l’Església tal com la coneixem avui), tots els deixebles estaven reunits i perseverant «units en l’oració, juntament amb algunes dones , amb Maria, la mare de Jesús, i els seus germans» (Fets 1,14). Llavors, « com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells». Era la intervenció directa de Déu que, amb aquesta mena de flames es posava sobre els deixebles, i ho continua fent perquè formem part d’aquesta comunitat que és l’església; i ho feu per constituir-la, consagrar-la, enviar-la al món.
Però el do sempre és anterior: van rebre l’Esperit Sant, al mateix Déu, cadascú en la seva vida com el fruit de tota l’obra de Jesús, de preparar la nostra carn i naturalesa per a conviure amb el mateix Déu. Perquè no es tracta solament que Déu ens perdoni, ens estimi, i ens inspiri sinó que està realment en nosaltres, en cadascun, i ens uneix especialment quan ens reunim per escoltar la Paraula i celebrar els Sagraments.
Com diu sant Basili parlant de l’Esperit Sant: «gaudeixen de la seva possessió tothom qui participa d’Ell, en la mesura en què ho permet la disposició de cadascú, però en la mesura del poder del mateix Esperit. És a dir, que s’adapta al nostre ésser, al nostre camí històric concret però roman sempre, gràcies a Déu, més gran, capaç de transformar-nos, engrandir-nos, portar-nos sempre més cap a Déu.
El mateix llegim a l’Evangeli d’avui quan associa directament el do de l’Esperit a Jesús Glorificat que es fa present enmig dels seus per a vessar damunt seu aquest do únic que personalitza la redempció en cadascú que l’acull. Crist ens regala, com diu de tantes maneres sant Joan de la Creu, l’Amor mateix, la capacitat d’igualar-nos a Ell, estimant-lo com Ell ens ha estimat i ens estima, des del més bàsic, el perdó personal dels pecats i la capacitat de reconciliar tothom, fins i tot amb la possibilitat de retenir aquests pecats als qui no els reconeguin, perquè només en la Veritat es pot viure la misericòrdia i l’amor de Déu.
I acabo amb altres paraules de sant Basili: de l’Esperit «emana el coneixement de les coses futures, la intel·ligència dels misteris, la comprensió de les coses ocultes, la distribució de dons, el tracte celestial, la unió amb els cors angèlics; d’Ell deriva el goig que no acaba, la perseverança en Déu, la semblança amb Déu i, el més sublim que es pugui imaginar, la nostra pròpia deïficació». Més, clar, no es pot dir.
