A l’Evangeli d’aquest diumenge, Jesús ens ensenya, amb una altra paràbola, com viure en el regne de Déu que ell presenta. La paràbola presenta dues actituds de creient: el que creu «omplint-se la boca de paraules» però després les no corrobora amb la seva vida, i el que, en principi, es nega a treballar i servir, però després s’hi repensa i actua. Com el diumenge passat, en el fons es tracta del treball a la vinya, o sia, pel regne de Déu.
També, els creients, els dos «fills» de la paràbola, son cridats a treballar quan el Pare els convoca per fer aquesta tasca assumida lliurement. El primer contesta que no vol però després, penedit, se n’hi va. El segon, que primer diu que hi va, després no ho fa. El text no diu que hagués canviat d’idea, sinó que així actuava habitualment. Per a ell la religió sembla que consistia en això, en simples paraules, cops de pit, pronunciaments, preses de posició. I les seves pràctiques eren moltíssim més que unes quantes paraules, però Jesús ja veu que està dient que no amb les seva vida senzillament perquè el rebutgen i no el reconeixen.
Aquest és el criteri definitiu, perquè les prostitutes i els publicans sí ho han fet. És a dir, s’han convertit i ho han fet. Els altres, fariseus i escribes sobretot, no, perquè no deixaven ni deixen que la seva vida es deixi tocar pel Déu veritable, per la seva gràcia. Aquesta és també la diferència entre l’antiga i la nova aliança, el vi nou i el vell, fruit del regne i relació personal amb Déu. Perquè Jesús no ha vingut solament a reformar, a acabar amb abusos i males interpretacions, sinó a restaurar la relació sencera Déu-home. Per això convida a la conversió, també en les mateixes paràboles i convida tothom, a la mateixa naturalesa humana, acostumada a no obeir Déu i, fins i tot, a escribes i fariseus que havien fet la seva pròpia interpretació de l’Aliança amb Déu de manera que no impliqués la seva vida sinó superficialment, ocupant temps, llocs, fins i tot actituds, però sense comprometre la vida entera.
Per a això, Déu ha actuat en la història i ens ha enviat al seu propi Fill que s’ha fet home per a ensenyar-nos el camí veritable. En la seva naturalesa humana assumida redimirà també la nostra i és imprescindible unir-se, per la fe, a aquest nou camí, seguir els seus passos com a home i anar, a poc a poc, coneixent l’amor de Déu.
Amb aquest criteri, cap dels dos fills de la paràbola és modèlic, perquè el nostre model és el propi Fill de Déu «no va dir sí i no, sinó que en ell només va haver-hi un sí» tant en les seves paraules com en la seva vida, en compliment de totes les promeses de Déu (cf. 2Cor 1,19-20). A la nova Aliança són tan importants les paraules que diem a Déu en la litúrgia, el culte, les promeses i vots, i en les oracions, com ho son les obres de la nostra vida. Ens cal la coherència entre el que diem i el que vivim, glorificant Déu amb els nostres llavis i amb la nostra sencera vida. Aquest va ser el camí de publicans i prostitutes: reconèixer Crist com a perdó de Déu i això va canviar la seva vida, i el van dir que sí també amb els seus llavis. En definitiva es tracta del que diu sant Joan de la Creu sobre la condició, psicologia o manera de ser de Déu envers nosaltres: «porque Dios es de manera que, si le llevan por bien y a su condición, harán de él cuanto quisieren; mas si va sobre interés, no hay hablarle» (3S 44,3).
