Aquesta gran festa del Corpus Christi és la celebració, pràctica, vital, realista i síntesi, el resum, del que hem recordat i celebrat per Pasqua i en la passada Festa de la Santíssima Trinidad. A l’Eucaristia, cada diumenge, i a cada dia si volem, revivim el cim de la Missió de Crist, de la redempció, la vida nova que ens ha aconseguit gràcies a la seva Encarnació, Mort i Resurrecció i que ha inserit en la nostra vida mitjançant l’Esperit Sant.
Ja ho vam veure i celebrar el Dijous Sant, a l’inici del Tridu Pasqual: aquella nit especialíssima Jesús es va reunir amb els seus i va canviar per sempre la Tradició, fundant, amb la seva entrega, una Aliança completament nova, encara que, respectant i consolidant tot el que s’havia fet abans.
Ens ho recorda la primera lectura: la vida dels creients és com aquell pas i peregrinació pel desert que va fer Israel des de l’esclavitud cap a la seva llibertat. Va ser un temps de prova perquè cada caminant descobrís la seva veritat i la seva posició real envers Déu. Per això, va haver-hi moltíssimes dificultats, fam inclosa, i totes van ser curades a la manera de Déu: amb el mannà i amb l’aigua que sortia de la roca, signes de la seva Presència i del seu compromís d’alimentar no sols el nostre cos sinó, sobretot, la nostra ànima. El mannà els va fer comprendre «que l’home no viu solament de pa, sinó de tot el que surt de la boca de Déu». Els israelites havien començat aquest camí per trobar-se amb el seu Déu, que els havia constituït, amb Abraham i els patriarques, en un poble. No era una idea, era una joiosa realitat que es manifesta quan es reuneixen com a comunitat de culte als costers de la Muntanya de Déu, on el Senyor els revela el culte que espera d’ells i els sacrificis materials i espirituals que els mantindran en comunió viva amb Ell.
Quan aquella nit santa Jesús es va asseure a la taula amb els seus, tenia present tot això i molt més. Aquell Sopar va ser la trobada definitiva amb Déu en aquesta vida, fins que Ell pogués i volgués tornar. Certament és banquet i trobada de comunió, amb Ell i entre nosaltres, i ho és perquè abans és sacrifici. A l’Eucaristia no mengem només bonics records i paraules veritables, les de Jesús, sinó que mengem realment el seu Cos i la seva Sang lliurats amb aquesta intenció.
L’Evangeli és la segona part del discurs de Jesús sobre el Pa de vida que té tota una primera part que presenta aquest Pa com a Paraula de Déu, la Llum que baixa de l’alt i que en Crist ens ensenya la veritat. Però aquest Pa és també la carn de Jesús lliurada per a la vida del món. L’expressió ve de l’hebreu i és equivalent a la seva versió grega i litúrgica en els relats de la Institució de l’Eucaristia dels Evangelis: ‘preneu i mengeu, això és el meu Cos entregat per vosaltres’. Jesús revela així el sentit del que va passar aquella nit: avançar i obrir la nostra participació al que va passar unes hores després en el Calvari. Jesús va identificar conscientment aquest Pa i Vi amb el seu Cos i Sang, que anava a lliurar a la Creu per dur a terme la seva obediència al Pare i el va fer també (‘feu això en memòria meva’) en el centre de la seva comunitat i Església, el lloc on la seva Presència viva i el seu lliurament mantindran sempre viva i actuant la seva redempció.
Per això es va voler específicament romandre en aquest Sacrifici, perquè sempre puguem reviure en la nostra pròpia carn i sang, en el nostre temps, cada diumenge i cada dia, si volem, la síntesi i cim de tot el que va fer per nosaltres i que continua vigent i actuant. I se’ns diu a més que és una cosa completament necessària: només menjant aquesta carn i bevent aquesta sang es rep la vida eterna. I qui no, perquè «ni una cosa no l’altre»: no menjar la carn del Fill de l’home i no beure la seva sang és no voler tenir vida en nosaltres. L’única vida que val la pena, la que dona Déu, només s’obté seient en aquesta taula i compartint aquest Sacrifici. Només aquí, amb Crist, en definitiva menjant junts la seva Carn i la seva Sang, retrobem allò que som: primerament humans, necessitats de suport i d’aliment; i en segon lloc germans, cridats per Déu a una vida més enllà del que veiem o sentim i que se’ns transmet combregant el Pa i el Vi de l’Eucaristia.
Els jueus es preguntaven com Jesús podia fer això possible, no entenien que Ell anava a lliurar la seva vida per a fer real aquesta transmissió de la veritable vida humana (vida de fills de Déu que ens fa germans els uns dels altres). Jesús es va aixecar d’aquella taula i va fer la voluntat de Déu fins al final i així aquella carn lliurada i sang vessada ens poden transmetre la vida divina, com sempre va voler fer el Pare. Per això, aquest és el veritable Pa del Cel, perquè ha baixat de Déu i dona, efectivament, la veritable vida humana i la vida eterna als qui el mengen per a poder ells també donar-se.
