Com a catòlics del s. XXI, ens considerem entre els benaurats que han cregut -i continuen creient- sense veure; de fet, creiem a aquells que sí que van veure i fins i tot van tocar, com ens recordava l’Evangeli del diumenge passat. Els quaranta dies després de la Pasqua fins a l’Ascensió, el temps fins a Pentecosta i tot el temps que va transcórrer fins a la mort o martiri de l’últim apòstol, és a dir, de tots aquells que havien vist, sentit i tocat al Senyor abans i després de la seva Resurrecció, van ser decisius. Van deixar una marca indeleble, uns fonaments ben posats perquè nosaltres puguem creure i viure l’Evangeli i, així, donar un testimoni convincent de la Bona Nova a qui està destinat a rebre’l, és a dir, a tothom.
Des d’aquesta fe, aquesta base vital, perquè creure a l’Església és caminar a la llum de la Tradició viva que ve des de Crist i els seus deixebles, tot cristià es veu impel·lit, des de Pere i els seus successors fins a l’últim creient (primera lectura) a donar testimoni de la Veritat: que l’home Jesucrist, Fill de Déu, va morir sí però també va ressuscitar i continua viu enmig d’aquells que viuen en comunió amb Ell i ara volen compartir amb tothom aquesta realitat, nova, i destinada a refer tota la Creació, començant i passant per cadascun dels homes.
Aquest anunci, com ens recorda avui l’Evangeli, des del primer dia (des de Jesús Ressuscitat) empeny les dones, les primeres que el troben i veuen, i després els seus deixebles, a donar testimoni del que ha succeït i del que significa. Darrere d’aquests testimonis, sempre hi és Ell, com ens diu l’Evangeli.
Des d’aleshores, Jesús continua estant compromès amb cada persona, cada grup, cada comunitat que vol i necessita descobrir-lo. Segons l’Evangeli, des de la Resurrecció, Crist mateix dirigeix la seva església, cada persona, cada grup, cada comunitat. Ell mateix es troba amb dos dels seus deixebles que venien de Jerusalem, desencantats i pensant que tot s’havia acabat, que una vegada més, un bon home, un profeta ha estat vençut per la realitat del sistema polític i religiós i que s’ha extingit una fundada esperança. Ells no saben que aquest home que els parla és Jesús, perquè té la facultat de mostrar-se a qui vol, quan i com vol. Amb la seva presència i la seva paraula pacient, els va fent veure el que han viscut sota una altra llum, la de l’Escriptura: aquesta vegada sí, aquest profeta, aquest Messies no ha estat com els altres. Ha estat qui veritablement ha complert les profecies: el Redemptor havia d’assumir el dolor, el sofriment, el rebuig sencer del món i del seu propi poble i els seus dirigents per poder salvar tothom, per entrar així a la glòria i que la glòria de Déu entrés també en les nostres vides.
Ells es van sentir tocats profundament i van voler saber més, el van convidar a compartir taula amb ells i aquí va ser on Jesús es va revelar i va manifestar per complet: va partir el pa com l’havia partit aquell Jesús aquella nit memorable quan va associar aquest gest al que anava a passar, al seu lliurament per tots a la Creu, fent entendre que aquest no seria el final, sinó el principi, el moment en què tot el mal es revertiria i transformaria com Déu sempre havia volgut fer-ho. En aquest moment, i per totes aquestes raons, se’ls van obrir els ulls i van comprendre tot el procés. Van saber que aquest Home, Jesús, els havia fet entendre les Escriptures i com il·luminaven tot el que havia succeït. I que no es tractava d’esperances futures sinó d’una molt joiosa realitat perquè Jesús, el que havia mort perquè es va lliurar i va voler morir, ha ressuscitat i és viu i continua construint la seva Església, el nou poble de Déu.
És el que revivim cada diumenge en celebrar junts l’Eucaristia: escoltem la Paraula, la profecia, l’epístola per entendre el que va passar i, sobretot, en el centre, Jesús es fa veritablement present quan Ell mateix parteix el pa, el transforma en el seu Cos i la seva Sang perquè també nosaltres entrem a la seva glòria.
.
