Amb textos com el d’avui, sant Lluc ha estat anomenat l’Evangelista de la pregària. En diverses paràboles i relats, Jesús ensenya “que és necessari pregar sempre, sense defallir”. Al final del text, s’acaba identificant aquest orar sense defallir amb la mateixa fe, eix de la vida creient i cristiana. Per això afirma que és essencial “estar en la presència de Déu per tots” (Edith Stein), que és el centre mateix de la religió, de la relació amb Déu que només es pot sostenir si som capaços de pregar sempre, sense flaquejar, a nivell personal i com a comunitat. És així –ensenyen els místics cristians– com Déu pot bolcar els seus dons en cadascun i a l’Església sencera, us bens que no desitja poder compartir amb tothom.
Com en Llc 11, 5-13, l’Evangeli d’avui contraposa la disposició a escoltar de Déu no amb la d’un amic sol·licitat a una hora inconvenient sinó amb un jutge injust que no fa cas de res ni té respecte a ningú (“que ni temia Déu ni li importaven els homes”). S’introdueix així, a més del tema de la benevolència divina, essencial, encara que a vegades no siguem capaces de percebre-la, amb el de la justícia: Déu ens escolta o no? està disposat no a donar-nos alguna cosa perquè anem fent o sortir d’un destret, o està atent a fer justícia, a restablir l’equilibri de la nostra vida i societat? En primer lloc se’ns recorda la importància màxima de l’oració, que és la relació elemental amb el Déu veritable i si es perd, o es deixa, ens deslliguem, en la pràctica, completament de Déu.
Hi hauria molt a dir sobre la relació amb Déu, que és constitutiva, essencial (cf. Càntic B de sant Joan de la Creu, 11, nn.3 i següents), amb ella “els dona la vida i l’ésser” i si a algú li faltés “s’aniquilaria i deixaria de ser”; també pot ser “per gràcia, en la qual mora Déu en l’ànima agradat i satisfet”; tot i que aquesta no la té tothom “perquè els que cauen en pecat mortal la perden”. Hi ha, després, una tercera, quan va endavant el procés espiritual, el camí cristià “per afecció espiritual” que condueix a la meta d’aquesta relació i la vida de fe que és “la unió d’amor amb Déu”. És a dir, que el Déu veritable, el que ens va crear, ens va redimir i vol compartir la seva mateixa vida amb nosaltres, sempre és aquí però no s’imposa ni ens obliga. Ha de ser cadascú de nosaltres qui vulguem estar amb Ell. Està sempre present i som nosaltres els qui hem de fer-nos presents en Ell, fer-li espai i lloc concret en la nostra vida mitjançant la relació més bàsica que és orar, que és directament estar amb Ell, i “moltes vegades” i “tot sol” (Teresa de Jesús) o, dit d’una altra manera, “un impuls del cor”, una “senzilla mirada llançada cap al cel” o un “crit de reconeixement i d’amor” (Teresa de Lisieux). En fi, sempre és una relació constant, sostinguda, conscient, real, històrica, que ocupa temps i lloc en la vida humana i és així com, misteriosament com Déu actua, va fent realitat en nosaltres les seves promeses, ens va donant tots els dons que sempre havia volgut donar-nos, des que ens va crear.
Perquè la fe no és com la ideologia, que una vegada que es té i s’accepta de la manera que sia (por, ignorància, pressió, propaganda) aquí es queda. La fe es libre y por eso hay que “practicarla” cada día, cada momento si puede ser (la regla carmelitana pide “orar día y noche” (en realidad, “meditar día y noche la ley del Señor”) porque cuanto más contacto, más relación, más ésta se estrecha y más lo notamos en el real cambio interior que se produce en nosotros (san Juan de la Cruz lo describe muy gráficamente en la “noche oscura”, hablando de cómo la “contemplación oscura” que no es sino la fe actuando libremente, nos va curando y transformando para hacernos capaces de recibir cada vez más de Dios). El Señor, pues, nos escucha y siempre y nos hace justicia, ¡cómo no lo haría, entonces no sería el Dios verdadero! pero el problema es siempre la fe. Jesús se pregunta, al final, si cuando vuelva, al final de todo, se encontrará alguien con fe, es decir, alguien esperándole. Si queremos algo de Dios, en vez de quejarnos, pongámonos, de verdad, a orar, un día y otro; sin duda que notaremos la diferencia.
