«Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua»

El relat evangèlic d’avui és la continuació del que vam llegir el diumenge passat. Després d’alimentar a una gran multitud enmig del desert multiplicant uns pocs pans i peixos, Jesús fa tornar els seus deixebles amb la barca que els havia portat i, després d’acomiadar la gent, marxa tot sol a la muntanya a pregar, segons tenis per costum.
Durant la jornada, servia i cuidava la gent, així que només li quedava la nit per a estar amb el seu Pare. La teologia clàssica deia que sempre va gaudir de la «visió beatífica», això és, de la plena comunió de la seva naturalesa divina amb la del Pare, alhora de la seva vivència personal com a Fill. Aquí radica, potser, la base del misteri de la seva vida, de la seva pregària: en encarnar-se, la seva naturalesa divina es va unir a la humana, i la seva única Persona necessitava temps i lloc per estar amb el seu Pare, també com a home.
Aquesta humanitat seva «que anava creixent en saviesa, en alçada i en gràcia davant Déu i davant els homes», buscava, també, créixer en la comunió viva que era consubstancial a la seva naturalesa divina. Aquest és el camí que el durà a través de la seva vida i, sobretot, de la seva mort i Resurrecció, al fet que aquesta Humanitat sagrada se’n pugi al cel, al costat del Pare, i hi romangui fins que hagi de tornar al final dels temps. És per això que nosaltres, fets fills de Déu en el Baptisme gràcies a aquesta entrega total de la naturalesa humana del Fill, necessitem i de quina manera l’oració, «estar moltes a vegades a soles, tractant amistat amb qui sabem que ens estima», com a ensenya santa Teresa.
Després d’això, Jesús va a buscar els seus deixebles. Alguns han interpretat en aquesta separació una mena de ruptura, pel fet que Ell no ha volgut acceptar una corona i fer-se amb el poder després de la demostració que del miracle dels pans i peixos, però això només reforçaria aquest retrobament, el qual es produeix amb un gran dramatisme: la barca dels deixebles pateix una de les fortes tempestes del gran llac, mar, de Galilea.
El text no parla d’un perill seriós sinó d’un encontre més enllà de les capacitats humanes que dona testimoni de la veritable realitat de Jesús. Cap al final de la nit, Jesús es presentà anant cap a ells caminant sobre les aigües. Ells s’espantaren creient «que era un fantasma» però Ell els va tranquil·litzar amb l’expressió que a l’Escriptura s’utilitza per a les teofanies: « No tingueu por, que sóc jo». Llavors, Pere prenent la paraula, va voler assegurar-se o assolir un nivell més alt de comunió amb el Mestre, li diu que li mani fer el mateix, poder apropiar-se-li caminant sobre l’aigua. Però, quan Jesús ho accepta, Pere conscient de la realitat del mar, les ones i el vent, comença a enfonsar-se i necessita que Jesús el salvi. Pere ha volgut créixer en la fe però no ha estat capaç; li ha fallat la confiança, encara necessita més temps, més convivència amb Jesús per a anar creixent en la comunió personal amb Ell. Així, haurà de passar pel dubte i la negació, per a rebre finalment de Jesús, després de la Pasqua, la definitiva consagració que certificarà amb la seva mort martirial.
L’Evangelista sant Mateu aplegà moltes dites i fets de Jesús que tractaven d’aquesta progressiva comunió, desitjada explícitament per Jesús, des de la primera confessió de Pere. En conclusió, el relat ens ensenya que Jesús és el Fill de Déu, capaç de calmar el vent i la mar, però pel que fa a la fe en Ell, és tracta d’un procés de creixement, de lliurament, d’amor.