El regne de Déu que Jesús va establir en la terra va més enllà que ensenyament, paraules i doctrina. La Paraula de Déu, que és el mateix Jesús, obra la salvació de Déu. El regne s’estén, a poc a poc, a tota la vida, és la família àmplia de Déu que es va fent realitat en aquest món, a l’espera de poder assolir l’altre. És la realització de la profecia de la primera lectura, i de tantes altres: Déu vol donar-nos gratuïtament tot allò que necessitem de veritat, i pel què val la pena viure.
Jesús, a l’Evangeli, ensenya com i on actua Déu quan es troba amb els seus, els senzills, els qui creuen en Ell i el reconeixen com a revelació definitiva de Déu. En ocasions és Ell qui els busca, altres són ells els qui el troben quan Jesús busca la solitud, en el desert, per a estar amb els seus deixebles. Però en un cas o en un altre, Jesús sempre actua igual: atén a tothom i els dona el que necessiten. Se’n «compadeix», es fa càrrec de la seva situació des de l’amor entranyable que Déu mateix experimenta per les seves criatures; per això cura els malalts, els ensenya que el Pare de tots vol portar-los al seu regne, compartir amb ells la seva santedat, com diu l’Antiga Aliança; fer-los els fills seus, com diu la Nova. Per als seus deixebles això, potser, només és una trobada com les dels predicadors amb els qui li escolten una vegada, i per això li diuen al Mestre que els acomiadi quan hagi acabat la trobada d’ensenyament i curació. Però Jesús els ensenya que en el seu regne, a la seva església, no s’ acomiada la gent amb fam, no la deixa només amb paraules, sinó que l’acull amb tot el que això representa.
Per això diu als apòstols –i a nosaltres–: « No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos. ». Això significa que s’han (ens hem)d’implicar directament, amb el que som i tenim per alimentar els qui han vingut per escoltar i ser curats per Jesús. Així ho entenen els deixebles i treuen el poc que tenen. És una ordre pràctica que ells responen pràcticament, amb la realitat, i entre tots ajunten cinc pans i dos peixos. No n’hi ha ni per començar, ni per fer un aperitiu per a ells mateixos, ni molt menys per a tot aquella gentada. Però Jesús ja en té prou amb el que aportem per actuar. No traurà pans i peixos del no res, sinó que utilitzarà el que troba en nosaltres. Des del moment en què li porten els pans, el relat entra en una altra dimensió i la trobada amb la gent es converteix en Sagrament, en acció directa de la gràcia de Déu que obra, a través de Jesús, entre els homes. Mana a la gent que segui a la prada, seguint l’estil dels grans banquets, com al sopar de Pasqua i l’Últim Sopar de Jesús amb els seus: influïts pel costum grec (i romà) es recolzats, com un signe més per expressar que es tracta d’un banquet d’homes lliures. Jesús pren els pans i els peixos, prega, els beneeix, i els reparteix, com feia el president del sopar jueu: primer als deixebles, i ells a la gent ja acomodada.
El text deixa ben clar el prodigi: «tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres», és a dir que va haver-hi prou menjar perquè tots se sadollessin (una cosa difícil de fer en l’antiguitat) i a més van sobrar dotze cistelles, com per a la resta del poble, per a les dotze tribus d’Israel. El relat acaba informant que s’havien aplegat uns cinc mil homes, sense comptar dones i nens, és a dir, una gran multitud, una bona representació de tot el poble d’Israel.
Els intèrprets discuteixen si aquest fet es tracta de l’Eucaristia, però, discussió tècnica a part, en el context de la nostra celebració podem entendre que sí: ens està ensenyant que a la nostra pròpia reunió hi ha molt més que paraules, molt més que la Paraula de Déu i l’Evangeli, perquè hi ha el mateix Jesús. És Ell qui, en realitat, ens alimenta, amb el que aportem nosaltres: el pa i el vi, els peixos, el que siguem capaços de donar, es converteix en la realitat viva de la seva presència. Amb això, no amb idees, amb bons desitjos, és amb el que se’ns convida a alimentar la gent: amb la carn i sang del mateix Crist, menjar de llibertat i autèntica immortalitat.
