Avui la Paraula ens rememora, per a pensar-ho i viure-ho, dues qüestions essencials i centrals de la celebració pasqual: que l’església existeix per continuar la Missió de Jesús i evangelitzar totes les nacions, una vegada i altra, ara i després, fins que el Senyor torni (primera lectura).
L’Evangeli explica que aquesta Església no seria possible, no tindria vida, sense el Do de Jesús i de la Pasqua que és l’Esperit Sant. La primera lectura ens recorda i ensenya com funciona l’autèntica evangelització. En primer lloc, donar testimoniatge de Jesús, anunciar la seva Missió entre nosaltres i, després, la seva mort i resurrecció. No cal esperar que ho facin els altres o que els mitjans de comunicació ho facin per nosaltres, i menys que ho facin com cal. Hem de fer-ho nosaltres i seguint la Paraula de Jesús, parlant-ne amb tota veritat i llibertat, transmetent la Paraula que ens va arribar dels testimonis primers i directes, utilitzant, això sí, els mitjans que avui considerem més adequats. Perquè, a més, vivim en un context històric i social en el qual molts sembla que estiguin «vacunats» contra l’anunci de l’Església, i per això cal intentar noves maneres i formes, però sense escatimar mai la Veritat, que, com sabem, és el mateix Crist.
Creure que Jesús és el Salvador il·lumina la nostra vida, ens connecta amb Déu, cap amunt, i amb els altres, cap als costats, però això només és el començament. És el principi d’una nova vida, que l’Església, com a veritable mare ha d’acompanyar. Ens ho ensenya la lectura: els responsables d’aquesta evangelització s’adonen d’això i envien a qui pot remeiar-ho, als apòstols.
L’acolliment de l’Evangeli no és un camí de salvació fins que no es rep l’Esperit Sant, el do diví que és Déu mateix, la Presència Viva de Jesús entre els seus i en tothom que el rebi. Jesús ens ensenya que estimant-lo no n’hi ha prou, a més cal guardar els seus manaments, que és la forma humana concreta de viure Jesús («fusionem-nos amb ell, i fem-ho mitjançant les obres», deia sant Joan Crisòstom). L’amor a Crist és comunió efectiva de vida amb Ell i porta a la comunió efectiva amb el Déu Tri, fent-nos fills de Déu, estatges i temples de l’Esperit Sant: «qui m’estima guarda la meva paraula, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i farem estada en ell», diu l’Evangeli una mica més endavant (14,23)
I això és així perquè Jesús demana al Paràclit, «que estigui sempre amb vosaltres», més clar no es pot dir. El Paràclit no és un do pel món, que no el pot rebre (a Jesús sí, ell és Do general que tothom pot rebre perquè arriba al món per la porta, per l’home, sent home Ell també), perquè no el veu ni el coneix i per a això cal la comunió amb Jesús i guardar els seus manaments. Gràcies a l’Esperit, Jesús no ens deixa orfes, sinó que torna a nosaltres, com a Església i a individus. Per a això és imprescindible participar de la vida eclesial, escoltant, entenent i aplicant la Paraula a la pròpia vida i vivint la celebració dels Sagraments, molt especialment la Reconciliació i l’Eucaristia, per tenir contacte personal amb Crist i l’Esperit i es vagi reconstruint i transformant la nostra vida personal. Això significa saber que Jesús està, de veritat, en el Pare, i nosaltres en Ell i Jesús en i amb cadascú. En definitiva: la Pasqua és el forma de vida ordinària de l’Església, és comunió viva amb Jesús, guardant els seus manaments, rebent l’Esperit i vivint gràcies a Ell dins de la nostra nova i veritable família, que és l’Església.
