Aquest diumenge, ja molt prop al final de l’any litúrgic, retrobem les grans paràboles finals de l’Evangeli segons sant Mateu. Avui ens parla de la paràbola de les verges, que fa referència a l’arribada sorprenent del regne de Déu instaurat per Jesús, i de la manera com podem i hem d’orientar la nostra vida vers aquesta vinguda.
El regne, descrit aquí com a festa de noces, arribarà quan menys ho esperem, per això a paràbola ensenya què significa en concret l’espera, la vigilància, l’esperança, essencials en la nostra vida cristiana. Jesús explica la paràbola en un ambient i context sapiencial, en el qual ja ens ha introduït la primera lectura: la Saviesa bíblica és la reflexió humana il·luminada per la revelació de Déu, orientada a dirigir la vida dels creients en l’Aliança, a saber com cal viure, real i històricament, l’amistat amb Déu. A més, aquesta Saviesa no és un coneixement enigmàtic a l’abast de molt pocs (encara que cal interessar-se i buscar-la, dedicar-li temps) sinó un saber bastant evident, connectat amb la nostra intel·ligència i capacitat de discerniment.
A la paràbola, hi ha deu verges, la meitat són «prudents», això és, assenyades, capaces de discernir què és el que més els convé amb la inestimable ajuda de la revelació. Totes esperen les noces de l’Espòs, que és el compliment del Regne de Déu, totes porten una llum que les permet sostenir-se i guiar-se en la foscor vers la meta que busquen i esperen. Cada un dels llums necessita oli per a mantenir-se per il·luminar i guiar. La feina de cada una d’elles és proveir-se d’aquest oli, no deixar que s’acabi per a no quedar-se a les fosques. I aquest és el missatge central: les verges prudents ho són perquè han previst la quantitat d’oli que necessiten per a una espera que no sabem si serà gaire llarga. En canvi, les altres verges, les imprudents o nècies, no ho han previst, caminen alegrement per la vida sense preocupar-se. Potser pensen que la salvació, el més important, està assegurada gràcies a la immensa bondat de l’Espòs que les estima més que ningú. I, clar, com pot deixar-les fora! és impossible! Déu i el seu Fill, Jesucrist, no poden actuar d’aquesta manera.
Però la paràbola no parla d’això, i ningú que llegeixi l’Evangeli pot dubtar raonablement que tot el que ha fet el Pare ha estat per nosaltres, per convidar-nos i fer-nos asseure en aquest beneït banquet de noces. I també se’ns ha explicat moltes vegades quines són les condicions necessàries, les que es refereixen a Déu i a nosaltres. Cal respectar la llibertat i la conducta de Déu –la seva «condició», que diria santa Teresa– que, no oblidem mai, és l’amor, però també la condició humana perquè som autènticament lliures i sempre podem dir que no a Déu. I és que la trobada fecunda entre el Senyor i cadascun de nosaltres que acaba portant, comptant amb la nostra fidelitat, al nostre seient d’aquesta taula de les noces i del regne de Déu, només es produeix en l’amor. Aquestes noces, doncs, només són per amor, per autèntic coneixement personal entre l’esposa i l’Espòs, per a res més, perquè com deia sant Joan de la Creu, amb altres motivacions com l’interès, a Déu no cal ni parlar-li.
El llum, doncs, i, sobretot, l’oli que hem de tenir sempre disponible, és aquest amor, és la fe, és l’esperança; aquestes virtuts grans o teologals, infoses de Déu en l’home i que hem de sostenir amb el nostre assentiment, amb un comportament que signifiqui obediència als seus manaments, respecte per la seva acció en nosaltres. Sense això no hi ha entrada a la festa de noces i, a més, aquest oli és quelcom intransferible, ningú ens el pot deixar ni compartir. Cal aconseguir-lo i guardar-lo perquè no ens en falti en el moment decisiu. En altres paràboles ja se’ns havia advertit, especialment en la de la invitació a les noces del fill del rei: sense vestit de noces ningú pot romandre ni gaudir en el banquet. Aquesta preparació i disposició és el veritable treball de la vida cristiana i significa que, a poc a poc, ens hem de deixar transformar, configurar interiorment per a aquesta trobada decisiva, que ja comença aquí. A l’Església, amb el Baptisme i els altres Sagraments, especialment la Penitència i l’Eucaristia, anem fent créixer la nostra provisió de l’oli que ens serà imprescindible per a seguir endavant, per a mantenir-nos fidels en l’espera i en totes les dificultats, dubtes, dilacions, desviaments i pecats que ens puguin escometre.
