Escoltem avui l’última paràbola de l’Evangeli de sant Mateu, que ens ajuda a entendre com hem de viure fins que el Senyor torni per dur a la plenitud tota la Creació. Mentrestant, l’Evangeli ens recorda que tot i ser veritat que Jesús, el Senyor, va tornar al Pare d’on va venir fent valer des de Déu el fruit de la seva Missió: la seva Sagrada Humanitat, des del cel, ens convoca a entendre i viure aquesta vida com a camí vers l’altra, la que Déu sempre va voler que gaudíssim i que, gràcies a l’obra de Crist, torna a estar al nostre abast.
La paràbola ens diu clarament que el nostre temps s’ha aprofitar, que cadascú ha rebut uns dons de Déu, una quantitat de «talents» que hem de fer fructificar per tal d’aconseguir la nostra meta, la vida del cel, per compartir amb els sants la mateixa vida de Déu. Segons la paràbola, aquests talents el Senyor els reparteix com una mena d’herència viva per mantenir viu el seu projecte. Queda clar quan es narra el retorn del Senyor i el seu judici sobre els fruits aconseguits per la gestió dels seus administradors i el premi als servidors que han augmentat i fet fructificar el ‘capital’: tothom rep un premi consistent en «un càrrec important», per la multiplicació dels dons rebuts.
La metàfora s’entén ràpidament: cadascun dels cristians hem rebut una sèrie de dons i l’encàrrec de fer-los fructificar. No són quantitats petites, perquè fins la més petita, un talent, era una quantitat fabulosa en aquella època, suficient per a fer moltes coses. És a dir, no ens ha deixat només idees o realitats espirituals difícils d’implementar, sinó dons reals que es concreten a l’Església fundada per Ell.
Tots els dons es concreten en un, l’últim i més gran: l’Esperit Sant de Déu, enviat des del Pare gràcies a l’obra del Fill i que transforma l’Església i cada cristià en Temple i Presència seva. L’Església és ara el Cos físic i històric de Jesús i és el «talent» fonamental sobre el qual se sostenen tots els que rebre cadascú de nosaltres. Des d’aquesta base, tots els servidors hem rebut segons la nostra capacitat, disposició o segons el criteri disposat pel Senyor, que ens coneix perfectament interiorment. Aquesta és doncs, las nostra situació. Tots hem rebut –la quantitat no és l’important sinó el fet mateix– i tots hem de fer fructificar el que se’ns ha donat. Es tracta una vegada més del regne de Déu implantat per Jesús i el treball a fer en dos aspectes: com a testimonis perquè més persones creguin en tot el ja fet i com a transformació, amb paciència i realisme, de la societat humana en una veritable fraternitat cristiana, cosa que va molt més allà d’una simple proclamació o manifest: es tracta de redimir i reconstruir les relacions humanes amb Déu, amb els altres, amb la creació sencera.
La paràbola també ens ensenya i recorda com és realment la justícia de Déu que no valora, sobretot, les intencions, les idees o els desitjos sinó els resultats concrets: que cada talent es multipliqui, o, almenys, doni algun rendiment en l’opció més conservadora que és «haver-ho posat en el banc». És a dir, Déu ha actuat i actua en la història i el que desitja és que secundem amb tota la nostra intenció, forces i ganes aquesta acció.
Com deia i gairebé cridava santa Teresa: «per a això serveix l’oració, filles meves, per a això serveix aquest matrimoni espiritual, perquè neixin sempre obres, obres» (7M 4,6). El Senyor ens ha regalat la gràcia perquè donem fruit en aquesta vida, per a transformar les nostres persones, les nostres relacions, les nostres famílies i comunitats, el nostre món. I aquest treball és permanent, no es fa una vegada i ja està, sinó que cal mantenir contínuament en moviment els dons rebuts, fins que se’ns acabi el temps i la pròpia vida. Certament l’obrar comença per la nostra pròpia obra interior, la nostra restauració, redempció que només s’aconsegueix entenent i vivint efectivament la veritat, però sí que aquesta veritat i aquesta redempció s’han de manifestar, sí o sí, en la realitat, s’ han de poder veure, gaudir, jutjar o menysprear pels altres. Al final, cada talent és l’amor immens que Déu ens ha tingut i ens té, i ens basta i sobra perquè puguem realitzar i completar la seva obra en la nostra vida i en el temps que ens ha tocat viure
