Aquest diumenge s’il·lumina coincidint amb la Diada de Tots Sants. Com cada any, en aquest festa se’ns recorda la veritat més profunda de la nostra fe cristiana: que Crist, amb la seva vinguda i Encarnación, amb la seva vida de servei i entrega a tots, començant pels més pobres i necessitats i, sobretot, amb la seva Mort i Resurrecció, Ascensió i l’Enviament de l’Esperit Sant des del Pare, ens ha redimit, restaurat, fent-nos capaços de fonamentar la nostra vida sobre l’Amistat amb Déu, rebutjada pels primers.
Celebrem que, en el nostre camí per la vida, venim de Déu, del seu amor gratuït, do meravellós fins i tot amb les seves negativitats i sofriments, i ens dirigim, acabarem, si som fidels, una altra vegada en Ell, per compartir per sempre la mateixa Vida del Déu Trinitat.
Aquesta és la santedat, no una excel·lència de vida, encara que també és pugui veure així, sinó sobretot, el poder aconseguir la nostra meta i fi, aprofitant tots els dons i béns que Déu ja comparteix amb nosaltres aquí i ara. Avui recordem i celebrem que aquest Sant no és qui fa grans coses per Déu sinó qui permet, amb totes les seves forces, que Déu faci moltes coses per ell.
Per això la primera lectura ens recordava aquest final, aquesta meta: el Vident de l’Apocalipsi ens l’anuncia des de l’única perspectiva, la de Déu, des de la qual es percep l’autèntica veritat de l’home. El que es veu des del cel és la quantitat del «marcats», tots els homes que Déu vol assenyalar per incloure’ls com a seguidors del seu Fill Mort i Ressuscitat, l’Anyell. Es t6racta d’un nombre simbòlic, com tantes coses en l’Apocalipsi, el resultat de multiplicar dotze per dotze, número que indica la totalitat (les dotze tribus, per exemple) del poble de Déu. A més, davant el Tron també hi ha « una multitud tan gran que ningú no l’hauria pogut comptar, gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües» i tots estan drets, és a dir, vius, superades totes les dificultats, perills i sofriments. Aquests són els Sants, aquells que ja han arribat a la meta i comparteixen, efectivament, la vida de la Trinitat, són fills del Pare i en el Fill, transformats interiorment pel seu Sant Esperit.
I l’Evangeli ens recorda això mateix des de la nostra perspectiva: tots aquells que ara estan davant el Tron de Déu i el compartiran han caminat en aquesta vida a la llum de la Benaurances: amb la perspectiva de compartir el regne dels cels, heretar la terra, experimentar la misericòrdia, veure Déu, ser anomenats els seus fills, posseir i habitar veritablement el regne dels cels, assumeixen amb ànim i alegria la pobresa, viuen amb mansuetud, passen per innombrables sofriments i menyspreus, pateixen la injustícia, practiquen, malgrat tot, la misericòrdia, sent, alhora, calumniats, perseguits, «anul·lats». Però han sabut i saben, i ara també ho sabem nosaltres, que cada renúncia a l’abús, cada llàgrima i dolor, cada esforç en recerca de la justícia, cada gest de compassió i misericòrdia, cada renúncia a tacar-nos amb l’egoisme i la cobdícia, cada gest interior i exterior vers la pau i tota la fidelitat en la persecució i el menyspreu dels altres, només tenen ple sentit com a col·laboració amb aquesta veritable redempció i restauració de tot l’univers iniciada pel Fill de Déu i sostinguts per Ell.
