Avui l’evangeli de sant Mateu ens presenta el final de l’anomenat «discurs missioner», el conjunt d’instruccions de Jesús als seus deixebles i apòstols quan els envia a fer i explicar el mateix que Ell que feia i per manifestar la presència real, històrica, «operativa» del regne de Déu entre els homes, precisament, en la persona de Crist.
Les instruccions de Jesús no són un manual; fins i tot és complicat trobar-hi una lògica determinada o un esquema «pràctic», podríem dir en el nostre llenguatge i percepció del que avui entenem per unes instruccions. El cert és que l’evangelista ha volgut aplegar aquí paraules veritables de Jesús, potser pronunciades en altres ocasions, però que, segons la seva opinió i inspiració, tenen molt a veure amb el tema que ens ocupa. Això fa que sigui difícil interpretar-les, fins i tot, va possible treure’n noves interpretacions i aportacions al llarg de la història i les circumstàncies que anem travessant. Tanmateix, les certeses de fons són clares i fonamenten i sostenen totes les interpretacions.
Així, el fragment d’avui comença amb unes paraules de Jesús que recorden el que és irrenunciable de l’Evangeli, de la seva vivència i, també, per descomptat, del seu anunci: es tracta de parlar de Crist i de fer-lo present i només sota aquesta premissa la Missió, la proclamació de l’Evangeli, té valor. Només els qui volen Crist per sobre de totes les coses i persones, més que al seu pare, mare, família, més que als seus èxits o a la seva mateixa vida, són dignes de portar el missatge; tampoc és digne qui no segueix efectivament Crist, portant la seva creu, com diu Ell mateix. És l’adhesió personal (amor, creu) vers la seva Persona el que dona autoritat per portar adequadament el seu missatge, convertir-se en veritable apòstol i missioner. No es tracta de repetir unes idees amb més o menys correcció, tenacitat, originalitat sinó de repetir una vida d’amor, lliurament i servei. Perquè estimar Crist més que a ningú ni a res és viure en comunió directa amb Ell i portar la seva creu, és portar aquest amor fins a la seva fi i conclusió.
Com va escriure sant Joan de la Creu: “tot el que l’ànima posa en la criatura, ho treu de Déu” (3S 12,1). Per això qui «perdi» la seva vida per Ell, estimant-lo i seguint els seus passos fins l’entrega completa, és qui la salva, qui ha acollit veritablement l’Evangeli que porta als altres.
L’última part del discurs ens parla dels que acullen el missatge, tal com el diumenge passat se’ns va parlar dels qui s’oposen i el rebutgen. Aquest missatge és que Déu ha decidit actuar d’una vegada i per sempre en la vida de les persones i per això el fet d’acollir-lo sempre és un canvi positiu, sempre obra aquest bé que necessitem, com ens recorda la primera lectura: el profeta Eliseu, també portador de la Paraula, vol fer-li un regal a la dona que l’acull i l’atén cada vegada que passa per casa seva i no li dona una simple gratificació sinó el que ella més desitja i no pot aconseguir en les seves circumstàncies: un fill. El Senyor és el millor «pagador», com deia santa Teresa i aquell que l’acull o ajuda, encara que sigui de la manera més senzilla, rep una recompensa d’acord, no solament al seu servei sinó a la mesura de a Qui està servint. Perquè Déu, quan es dona, no pot sinó donar-se a si mateix, cosa que veritablement va voler sempre, i això és compartir la seva pròpia vida.
