“Els meus ulls han vist el Salvador, llum de les nacions”

1 febr. 2025 | Evangeli Dominical

(Aquesta festa, si s’escau en diumenge, té preferència sobre el diumenge)
La festa d’avui, festa de la Presentació del Senyor, ens porta a reconèixer en aquell infant nascut a Betlem el fill de Déu, per tant el redemptor que Israel esperava, que tots necessitaven.
El vell Simeó ho té ben clar: “Els meus ulls han vist el Salvador, llum de les nacions”. I el qui ve és el rei dels que esperen amb humilitat el Regne de Déu, els que ploren amb l’amargor de les injustícies que sofreixen, i els que esperen qui els alliberi de tantes pors, el que faci llum a tanta foscor.
Els cristians de més avançada edat són (som!) especialment protagonistes en el dia d’avui, els que veuen complertes totes les esperances com Simeó i Anna, com també els homes i dones que, des de la vida contemplativa, viuen de la pregària esperançada que Déu complirà allò que ha promès. El papa Joan Pau II, l’any 1997, va instituir el dia d’avui la Jornada de la Vida Consagrada. Maria i Josep fan ofrena del fill, els monjos i monges fan ofrena de la seva vida a Déu. El moviment de vida cristiana que aplega gent gran i s’anomena Vida Creixent, celebra també avui aquesta festa unida als dos ancians, Simeó i Anna, que reconeixen que aquell infant és el Messies, llum del món.
Jesús és aquesta llum que ve de part de Déu per mantenir ben viva la nostra esperança, per restituir en nosaltres allò que el pas dels anys erosiona dia rere dia. Aquell que és la llum per il·luminar les tenebres i les foscors! Qui no té un espai fosc a la vida? Doncs, sí, pot ser la llum.
Simeó i Anna són els que han viscut pacientment i són aquells que, tot i perdent moltes facultats físiques, no han perdut l’esperança; aquells que saben més enllà del dia a dia; aquells que han estat joves i no han deixat de ser-ho perquè han complert anys; aquells que han restat ferms en les promeses de Déu perquè saben que Déu (només Déu!) pot complir tot allò que ha promès.
Les paraules del vell Simeó són plenes de sorpresa. “Els meus ulls han vist el salvador que havíeu promès”. Tots, Simeó i Anna, Josep i Maria, viuen de la fe i ara veuen que no anaven equivocats. Allò que el Senyor els havia promès es complí. I més! La nostra esperança, per llarga que sigui, sempre és curta. El Senyor va més enllà encara de tot el que podem esperar. La fe no és una il·lusió; no són unes ganes. Aquell que sap que pot esperar sense desesperar-se (no és per ell, és Déu), que perquè és Déu sempre és una sorpresa. I una sorpresa esperada. Déu té sempre la capacitat de refer les nostres esperances.
Demanem-li que el pas dels anys no ens robi la capacitat de meravellar-nos, la capacitat d’esperar contra tota esperança, la capacitat de descobrir la seva presència sempre present en les coses més normals del dia de cada dia.
Que el Senyor sigui avui per a nosaltres, ni que sigui una senyera combatuda moltes vegades en el nostre món, aquella llum, aquella petita llum, que ens il·lumina el camí aquí a la terra. I això ens obre la porta gran de la llum eterna.
Publicat pel Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus.

Primera lectura: Jer 1, 4-5. 17-19

Segunda lectura: 1 Cor 12, 31 – 13, 13

Evangelio: Lc 4, 21-30