Avui l’Evangeli ens ofereix algunes paràboles més, ara relacionades amb coses que creixen: el blat, jull i altres. Una vegada s’ha establert la presència i la influència de la Paraula de Déu en la realitat cal que l’acollim, perquè Déu necessita de nosaltres ja que l’amor, primer cal que sigui acceptat i, després, posat per sobre les altres realitats de l’existència, o es converteix una cosa horrible. Ho deia aquell pare oriental, Isaac el sirià, que assenyalava que l’infern és l’amor diví que consumeix eternament i insuportable els qui no van voler acceptar-lo.
Però hi ha molt més: la paràbola d’avui ens confronta amb la realitat que el que creix en el món, i també dins de l’Església, no és només el fruit de l’acció i la Paraula de Déu. També, com diu el text, hi ha un enemic ha sembrat altres coses, per això no solament creixen coses bones perquè, hi ha un enemic, l’enemic, com ens ensenya la nostra fe. Se’ns diu molt clarament que aquest jull ha estat plantat «entre el blat» i que s’aprofita per a créixer de les mateixes forces humanes i desitjos que serveixen al creixement del regne de Déu operat per la Gràcia. I també queda clar que arrencar aquest jull que creix i creixerà al costat del blat, no és feina nostra. No és la missió dels deixebles de Jesús jutjar la veritat profunda, l’interior dels qui caminen amb nosaltres; cal, doncs, conviure amb el jull, sembrat pel rival de Déu, fins que arribi el final, el moment de la sega i el Senyor dirà que aquest jull sigui arrencat d’arrel.
Jesús explica això de forma directa: el regne i els seus ciutadans –la ciutat de Déu– i els partidaris del Maligne –ciutat dels homes o del diable–. Aquests són els que provoquen escàndols i obren la iniquitat i poden tenir la seguretat que seran arrencats d’arrel i llançats al forn de foc, això és, que per més èxit o assoliments o possessions creguin haver aconseguit en aquesta vida, han de saber que tot això no significa res, que és com a herba que avui hi és i demà ja s’ha assecat. Si el que més temem és això precisament, no romandre, que el que fem i per al que ens esforcem és fum i és aire. El mal no pot ni podrà sostenir als dolents, el Maligne, malgrat totes les seves aparences i força en aquest món, no és ningú perquè la seva obra no pot travessar el judici diví una vegada traspassat aquest món. Per part seva, la Gràcia, la Paraula, sí que té la capacitat de construir realitats en aquest món amb consistència també una vegada travessat el foc purificador del judici.
Queda també clar en les paràboles del jull i el llevat, que el Regne és capaç de guardar els seus, de donar aquest cent per u fins i tot material i carnal que va prometre Jesús –encara que amb persecucions, això és, entre els vaivens i canvis d’aquest món– als seus.
Qui creu en Ell i viu a la llum de la Paraula, vivint d’acord amb els manaments, pot gaudir de la veritable amistat, de l’amor sincer, d’una meravellosa vida familiar, d’un ministeri fructífer, i tot això amb la confiança que està acumulant –El sí– per a Déu, per a l’eternitat. A més, externament i humana, no hi ha comparació entre la petitesa dels inicis i la força de realitat, de construir, que té el Regne inaugurat per Jesús. Es a dir, Jesús mateix ens convida a escoltar la seva Paraula en aquestes paràboles per a comprendre millor com actua la seva força viva, la seva presència entre nosaltres, perquè ens refiem d’Ell, visquem i construïm en el que romandrà, i salvar la nostra vida i els nostres esforços.. És a dir, Jesús mateix ens convida a escoltar la seva Paraula en aquestes paràboles per a comprendre millor com actua la seva força viva, la seva presència entre nosaltres, perquè ens refiem d’Ell, visquem i construïm en el que romandrà, i salvar la nostra vida i els nostres esforços..
