«Els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat»

El segon diumenge de la Quaresma la Paraula ens convida a contemplar i a reflexionar sobre la Transfiguració del Senyor i l’aliança feta amb Abraham, dos moments molt especials de revelació. La primera lectura ens mostra el moment central de l’aliança d’amistat entre Déu i Abraham que el text defineix clarament com «posar a prova». L’altre dia vaig sentir que les diverses aliances descrites a l’Escriptura tracten de fer-nos canviar i avançar en la idea que tenim de Déu des de la nostra percepció i raonament, per obrir-nos al seu veritable rostre. Segons això, el text explicaria l’intent d’Abraham d’oferir el seu fill a Déu d’acord amb la mentalitat religiosa de la seva llar o de la seva terra. Déu ho impedeix i li mostra quelcom molt important: Ell, de cap manera exigeix un sacrifici semblant i que l’únic fill que morirà, quan arribi el moment, serà el seu; que és el Déu veritable qui sofreix i se sacrifica i no qui rep, afalagat, el sacrifici que li ofereix l’home, ja sigui per agraïment, per demanar la seva intercessió o, senzillament, per por. És clar, però, que el text diu clarament que Abraham és sotmès a una prova i que, per descomptat, la supera i amb escreix. Ha d’oferir a qui tan esperava com a compliment de la promesa i no dubta en fer-ho. Certament, aquesta és la veritable revelació del rostre diví: quan som capaços posar-nos totalment a les seves mans, fins i tot amb qui estimem més que a nosaltres mateixos. Sovint, entenem la vida de fe com un camí sempre “en progrés”, ignorant que en realitat és una relació i com en tota relació, cal “provar” el coneixement mutu, és a dir, que només es consolida mitjançant el contacte amb trobades i esdeveniments, I aquí es tracta d’un moment excepcional i d’un personatge també d’excepció, per la qual cosa la prova està d’acord amb la missió encomanada a Abraham, com a pare de tots els creients. A l’Evangeli, Jesús, per fer entendre als seus deixebles el que els espera, els deixa veure la profunda i directa connexió de la seva humanitat amb Déu. És un veritable moment de revelació, una teofania en el més pur estil de l’Antic Testament però centrada en un home, no en fenòmens o manifestacions transcendentals. En aquest home concret s’entreveu la llum , la certesa que és Déu. I no és que reflecteixi la llum o que la representi, sinó que, literalment, l’encarna, perquè la llum surt de dintre seu, Ell és aquesta llum, unida de manera inconfusible i indissoluble a aquest home. Tampoc hi falta el núvol que mostra i amaga, a la vegada, la presència de Déu; la confusió dels testimonis que diuen incoherències; la interpretació de la tradició viva bíblica. Efectivament, Moisès i Elies, vencedors de la mort per la seva especial relació amb Déu i representants de la Llei i els Profetes, són els personatges que confirmen que Jesús és la presència definitiva de Déu entre els homes i que, malgrat el que ha de succeir i que serà un escàndol per als deixebles i per a tot el poble, aquest home no només superarà la seva mort sinó també la de tots nosaltres. La revelació inclou, doncs, el major dels misteris: la resurrecció de Jesús, que no es pot entendre encara però que ja dona sentit a tot el que passa i ha passar. En Ell, Déu no solament s’ha abaixat per revelar-se, per oferir llum, perdó, consol, companyia, amistat prenent una humanitat com la nostra, sinó que culminarà aquesta obra de revelació i salvació travessant la mort per tornar a la vida després del seu lliurament i comparteix aquest do, aquest regal, amb tots nosaltres. Com van assenyalar els Pares, el Fill predilecte de Déu pren la nostra carn humana com a vestidura i la intercanvia en nosaltres per la seva, la vida per sempre, la plena comunió amb el Pare.