Aquest diumenge celebrem la Commemoració dels Fidels Difunts, els nostres familiars, amics, germans en la fe, ja morts i per tots els qui, com a cristians, preguem i encomanem al Senyor en la celebració de l’Eucaristia. Avui oferim el Sacrifici de Crist que motiva i dona ple sentit a la nostra trobada per donar gràcies en el seu nom per l’eterna salvació dels que van morir, molt especialment pels qui hem conegut i hem estimat.
Ho fem a la llum de la fe, de la Paraula de Déu que avui ens convida, ja des de l’Antiga Aliança, a pregar per ells i a presentar ofrenes perquè puguin participar plenament de la vida de Déu, meta absoluta de l’existència humana. Perquè, tot i que s’hagi celebrat aquesta mateixa Paraula i els sagraments (‘havent rebut els Sants Sagraments i la benedicció apostòlica’, posem a les esqueles), mai podrem saber que hi havia en el cor de les persones en el moment mateix de la seva mort; això només ho sap Déu.
Per complementar el que tinguin pendent els nostres germans en el seu lliurament definitiu al Senyor, perquè es puguin unir plenament a Crist ressuscitat, avui preguem i oferim l’Eucaristia per ells. Perquè, segons el llibre de l’Apocalipsi, el món que veiem i fins i tot el cel, passaran, i vindran un cel nou i una terra nova. En aquesta nova creació, des d’aquest nou cel, davalla la nova Jerusalem, ciutat santa, a la qual el mateix Déu declara estança de Déu amb els homes. En aquest lloc perfecte hi viuran, finalment, en plena harmonia Déu i els homes, gràcies a la transformació operada en cada home i al lliurament, la mort i la resurrecció de Crist. Se’ns diu que en aquesta veritable ciutat no hi ha santuari perquè la presència de Déu és més que evident: allí tots el veuen i estan plenament units a Ell perquè també són fills de la resurrecció.
És clar que si mirem les nostres pròpies vides i els seus realitzacions, especialment pel que fa a les dimensions d’amor a Déu i al proïsme (enemics inclosos), per bons que siguem, haurem de reconèixer que hi ha una gran distància respecte d’aquesta veritat que s’ha de complir al final. Avui reconeixem aquesta distància infinita entre el que hem aconseguit amb les nostres forces i el que gaudirem com a regal de Déu i sentim la necessitat de disposar-nos perquè sigui la gràcia de Déu en Crist, el seu mateix Esperit, el que ens transformi, anul·li i cremi en nosaltres totes les resistències i obstacles que posem; si algun es creu preparat per unir-se al misteri mateix de Déu ‘que llenci a primera pedra’.
Tot això es per a nosaltres (amb honroses excepcions, per això vam celebrar ahir el dia de Tots els Sants, tots els que sí han estat incorporats a Crist i a la nova humanitat), pels germans d’avui, els nostres familiars i amics, i sense oblidar ningú, perquè aquest és també el sentit de la commemoració avui. I també per demanar per tots els qui ja no tenen ningú –per la raó que sigui– que se’n recordi d’ells davant Déu i el seu altar.
Avui, abans de res, també confessem la Resurrecció de Crist, que ens crida a viure, des d’ara mateix, una vida nova. Qui mor, qui ha mort, com a amic de Crist, en relació, en comunió amb Ell, no ha mort per sempre. Potser ja està amb Ell o està esperant la seva completa transformació, però en resar i encomanar-los avui afirmem amb força la nostra esperança en Jesucrist, la Resurrecció i la Vida. Caminar amb Ell és fer-ho cap a la vida eterna, és viure per a Déu, és no perdre res del que lliurem ni cap esforç que fem. Finalment, en aquesta celebració, com en cada Missa, preguem per avançar vers aquesta nova Jerusalem, que és la reunió de tota l’Església, dels qui encara caminem en aquest món i dels qui ja n’han sortit. És, doncs, un moment de trobada amb els qui hem estimat i podem continuar estimant, i sobretot, a qui esperem tornar a veure, gràcies a Crist, Senyor de vius i morts. Tots, units, li confessem, orem els uns pels altres i ens alegrem en l’Evangeli i la nova vida en l’Esperit Sant.
