Després de les grans paràboles dels diumenges anteriors, l’Evangeli avança cap el seu final explicant-nos les últimes trobades de Jesús a Jerusalem, poc abans d’acabar la seva Missió amb l’entrega de la seva vida a la Creu. Es va trobant amb representants de les principals sectes o formes de viure el judaisme. Avui se li presenten els fariseus, els més estrictes i fidels complidors de la Llei (cf. Flp 3,5), molt estimats pel poble per la seva fidelitat religiosa i el seu nacionalisme. També eren notoris amics dels diners. Sembla que Jesús tenia molts amics fariseus, com Nicodem (cf. Jn 3,1ss.) encara que també discutís amb ells, segons els Evangelis.
Aquí alguns d’ells se li acosten, amb males intencions, perquè havien convingut «comprometre Jesús amb una pregunta». Els acompanyen alguns partidaris del tetrarca Herodes i el saluden amb una frase adulatòria, per preparar el parany. Li diuen que els consta que és un mestre sincer que ensenya, amb veritat, el camí de Déu, sense fixar-se en aparences o témer altres opinions. Certament, pretenien confondre’l, tot i que el que diuen és cert. També és un manera de pressionar-lo –reptant-lo en aquest cas– perquè «digui la veritat», no surti amb subterfugis, com ells acostumaven a fer. I realment la qüestió plantejada no n’admetia: pagar o no pagar l’impost al Cèsar. Jesús es juga el favor del poble ferventment nacionalista si diu que sí o l’enemistat del Cèsar que el podria considerar un revolucionari, si diu que no. Però ell, que coneix profundament els homes i els seus paranys, i molt especialment els d’aquells fariseus, els dona una resposta alhora enginyosa i veritable: a la vista de la moneda de l’impost, on hi ha encunyada clarament la imatge i la inscripció corresponent al Cèsar ‘regnant’, els pregunta que li diguin de qui és la imatge i el text de la moneda que amb tanta alegria porten a la borsa.
Quan li responen la veritat, que són del Cèsar, garant de la qualitat de l’or o la plata i que permet el comerç que fa créixer la riquesa, Ell els deixa anar la bomba, una resposta que va més enllà d’aquest moment concret i en la qual s’ha volgut veure la clau de les relacions entre el secular i el religiós. Jesús els diu que si la imatge i la inscripció són del Cèsar, doncs que li donin al Cèsar el que és seu. Si es tracta de diners, no hi ha impediment a pagar el tribut amb els mateixos diners que ha contribuït al fet de guanyar tanta riquesa; una altra cosa seria haver de rendir-li culte –alguna cosa que els romans havien après a no demanar als jueus– o lliurar-li els fills o la pròpia vida a algú que no representa Déu sinó a un estat molt ben organitzat.
Amb el temps, aquests estats van anar perdent tota prudència i van començar a demanar els fills per enviar-los a les seves guerres amb altres estats i en els nostres dies, a exigir una determinada forma de pensar que ajuda a mantenir l’statu quo i que es transforma en un dogma fals i manipulador.
Certament, com en altres ocasions, Jesús diu quelcom que va molt més allà d’aquella situació concreta i que ens ajuda a tractar multitud de situacions. Separa l’àmbit del Cèsar, com a representant de l’Estat, i l’àmbit de Déu que és l’interior i la consciència de l’home, la llum que guia els nostres passos i que ens porta a la nostra autèntica meta que sempre estarà més enllà d’aquest món i dels seus assoliments.
Donar a Déu el que és seu ens manté fora del perill, críticament i vital, de deixar-nos arrossegar empreses terrestres del regne de Déu. Ens ajuda a veure que l’estat no és cap entitat, sinó que es redueix a una persona: llavors el Cèsar i els seus, avui desenes o centenars de milers. El conflicte sempre és el mateix: entre aquestes persones i Déu, veritable Rei i Sobirà, que té cura dels seus, no se n’aprofita ni els explota. L’estat o govern no actua en nom de Déu o amb la seva confiança, encara que sí que pot complir i fer complir la seva llei que és la més alta justícia i el major progrés que el món ha conegut. I és en aquesta Llei que tots serem jutjats, també el Cèsar, els reis, governants i tots aquells que es cobreixen sobre aquesta falsa entitat que és l’estat.
