“Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador”

22 oct. 2022 | Evangeli Dominical

Si li ho demanen de dia i nit, Déu farà justícia als seus escollits… Jesús sempre ensenyava a pregar dient que l’oració restaura la justícia, és a dir, les relacions que realment importen: amb Déu i amb el pròxim. Això vol dir que aquesta renovació, autèntica “redempció” de les nostres relacions que ens mouen i donen vida, tenen el seu origen i se sustenten en Déu mateix. En el fragment evangèlic d’avui, per a parlar de justícia i injustícia, Jesús explica una altra paràbola amb la pregària com a centre d’atenció. La justícia, la justificació és un concepte i realitat clau en la fe cristiana i en la mateixa història de la salvació. La primera lectura ens recorda que la fe bíblica es fonamenta en què el Déu veritable, el que ve a nosaltres i es revela, escolta a tothom, especialment a qui té més necessitat d’acolliment, atenció, redempció. Les accions i relacions humanes generen injustícia, la qual neix en el cor de les persones, i és Déu qui aporta el remei, escoltant les súpliques justes de qui necessita justícia. La justícia té molt a veure amb el dret, amb la veritat que regula i fa possible la vida i la convivència; no és una lluita, sinó la col·laboració necessària. La paràbola de Jesús ens recorda que és Déu qui imparteix justícia, el jutge, el criteri viu i decisiu que menysprea la supèrbia humana i valora la humilitat i el reconeixement de la pròpia veritat. Ni la pobresa per la pobresa és bona ni tampoc la riquesa o l’èxit són dolents de per si: es tracta, com tantes altres vegades, de viure en la realitat, en la veritat, que està unida a Déu, encarnada en Jesús i present entre nosaltres.

El Senyor fa justícia,
no té miraments amb el prestigi dels homes,
no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres;
escolta la pregària dels oprimits,
no es fa sord al clam dels orfes
ni al plany insistent de les viudes.
El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren,
el clam d’aquests homes arriba al cel,
el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols,
i ells no es consolen fins que arriba a terme,
no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui
per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.

Estimat,
Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar.
Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port.
Després de lluitar en aquest noble combat
i acabada la cursa
em mantinc fidel.
I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat.
El Senyor, jutge justíssim,
me la donarà quan serà el dia,
i no tan sols a mi,
sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal
no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà.
Que Déu els ho perdoni.
Però el Senyor m’assistia i em donà forces
perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli,
i poguessin escoltar-lo tots els pagans.
I Déu m’ha salvat de la gola del lleó.
El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar
i em guardarà per al seu Regne celestial.
A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres:
«Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.»
Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.»
Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»