Els diumenges de Pasqua, la Paraula de Déu ens ajuda a entendre i viure la Resurrecció del Senyor, origen de la nostra Església, i també a veure com la pròpia Església viu la seva Missió, especialment pel que fa a la seva evolució i apostolat (primera lectura) i des del seu mateix cor (Evangeli).
Des del primer aspecte, veiem com el nou poble de Déu creix i a mesura que ho fa ha d’adaptar la seva estructura, com una planta que es va fent més gran i va traient de si mateixa, de la seva essència per dir-ho així, el que va necessitant per adaptar la seva vida a les noves circumstàncies. En aquest cas, es tracta d’un pas importantíssim, perquè l’Església, composta ja de jueus i de grecs (gentils) s’adona que no pot arribar a tot amb l’estructura que li ha donat el Mestre, els Dotze Apòstols, ja que aquests no arriben per a estar amb tots els que es van incorporant. Entenen que aquesta jerarquia original s’ha de desenvolupar i créixer per a arribar a tothom, per a atendre’ls materialment però també, com aviat es mostrarà, també amb la Paraula de Déu i els béns espirituals.
L’Església sempre reparteix els dos béns: tenir cura del material, de l’atenció a les persones, però amb l’objectiu final fer-los conèixer Déu, la llum de la Revelació, i què vol dir ser fills de Déu i germans de tots. Els ministres, diu el text, han de fer que tothom se senti acollit i han de donar els veritables béns que té l’Església, els que provenen de l’Esperit de Déu.
L’Evangeli ens porta al Cenacle per a conèixer del propi Jesús el fonament de la vida i l’evolució de l’Església. Aquests textos de l’Evangeli de sant Joan s’entenen perfectament des del plantejament de Jesús que torna al Cenacle després de la passió, mort i resurrecció i explica detalladament tot el que ha passat i passarà, que això va ser, en substància, el Darrer Sopar. En aquest text en concret, Jesús ens parla d’on ens vol portar, i del camí per a arribar-hi. Per a això, ens diu que no tinguem por, que el nostre cor no pateixi. La fe en Déu i en Ell és la base, la llum, el veritable regal de Déu que ens fa conèixer el seu propi Fill encarnat per nosaltres. Ell vingué per preparar-nos i portar-nos al Pare, el seu Pare i el nostre Pare, on hi ha el nostre lloc, el nostre estatge, la nostra plenitud, la seva completa potencialitat.
El temps de vida eclesial, fins que Ell torni, s’ha d’entendre com la necessària preparació, purificació, canvi de ment i de vida que ens porti on volem. I si li preguntem quin és el camí que hi porta, ens respondrà com a Felipe: que Ell és el camí, la veritat i la vida. Conèixe’l a Ell és conèixer, «veure» Déu. I la vida com a deixebles, seguidors seus per aquest camí, en aquesta veritat i cap a aquesta vida, és la progressiva revelació i transformació en veritables fills de Déu, que són els que van a la casa seva i s’hi queden a viure. Jesús ens recorda que cal aconseguir la meta promesa per Déu des de l’inici de la història de salvació: veure Déu, conèixe’l veritablement en la seva essència i substància úniques, en la seva veritable realitat, com a Pare, com el Fill i Esperit Sant que ens porten fins ell. I la clau de tot és el mateix Jesús: ens revela al Pare, ens dona l’Esperit i ens guia mitjançant la seva vida i el seu lliurament com a home, com Déu Humanitzat. El què importa és obrir-se a la fe, a l’Esperi, al Pare que ens reveli el Fill tal com és i, després, durant tota la vida, romandre en aquesta llum, aquesta vida, aquestes obres amb què el Camí, la Veritat i la Vida ens porten fins a la nostra definitiva casa i estatge.
