Avui l’Evangeli ens parla d’una de les grans paràboles amb què Jesús ens ensenya com actua el regne de Déu que ha establert en el nostre món. Per a això, ens convida a reflexionar en els seus gestos i accions. El regne ha arribat amb Ell, així ho proclama ‘oficialment’ en el discurs de les Benaurances (Mt 5,1-12) i l’ha posat en marxa amb la crida personal als seus deixebles (4,18ss.). És a dir, tots hem entrat en contacte amb el Regne gràcies a una crida seva, que s’ha concretat per a cadascú en una conversió, en el Baptisme. Per a això no cal tenir una edat concreta, la crida ve a qualsevol hora, el Senyor surt i passa cada dia, des del matí fins a l’entrada de la nit, fins al moment mateix en què regne culmini i torni Jesucrist.
La crida no és per a formar part d’una elit o d’un club, sinó per a treballar, per a ajudar i continuar la Missió que el Pare mateix va encomanar al seu Fill i en funció de la qual, aquest ens crida. El treball comporta un salari, no pot ser d’una altra manera perquè no podem viure de l’aire («bé mereix el treballador el seu manteniment», Mt 10,10), un salari convingut i acceptat i que sigui suficient per a sostenir-nos. Déu sempre paga el que és degut, i és «bon pagador», com testimonia santa Teresa («Que és molt bon pagador i paga generosament!», Camí 37,3). El treball del regne és terrenal, cal fer-lo amb tota l’ànima, però també amb tot el cos i necessita ser continuat. Això el fa sempre actual: el treball en el regne canvia les persones, les famílies, comunitats, ha de canviar la societat i per a això requereix tota la nostra preparació i habilitat.
La paràbola també destaca que per a treballar per al Senyor no hi ha candidats millors o pitjors, només cal que estiguin disponibles, sense feina, que ho necessitin i que acceptin fer-ho. En conclusió, la paràbola ens revela moltes més coses sobre la manera de fer de Déu, tan diferent de la nostra, com deia la primera lectura: «els meus plans no són els vostres plans, els vostres camins no són els meus camins».
A l’Evangeli, la paga que reben tots els treballadors és sempre la mateixa, cosa que confon a molts perquè semblaria que Déu no té en compte els mèrits ni l’excel·lència, ni la dedicació o el temps emprats, si li hem donat la vida sencera o només uns pocs anys sobrants. Però és que, en realitat, com diu sant Joan de la Creu, el Senyor dona sempre la mateixa recompensa, perquè en no pot donar cap altra: es dona a si mateix. Déu no es dona a poc a poc, no ens va donar Crist a poc a poc sinó d’una vegada, perquè en Ell «habita corporalment tota la plenitud de la divinitat» (Col 2,9). El va enviar perquè ho donés tot de si i fins a la pròpia vida, fins a l’última gota de sang. I Ell és també la seva recompensa: Déu no dona coses o regals, sinó que es dona a si mateix. Però també és cert que només es pot donar quan nosaltres també ens donem per complet, com també ensenya sant Joan de la Creu.
Per això la paràbola diu que els primers rebran tant com els darrers i viceversa, que el salari per treballar a la vinya del Senyor és aquest «jornal», que en aquesta vida és una realitat limitada i es viu en la fe i que després de la mort s’eixampla i arriba a la seva plenitud convertint-se en la mateixa Visió de Déu, en la comunió profunda i total de vida en la Trinitat, a través del Crist i de l’Esperit, fins a aconseguir el Pare, per compartir la vida divina. Sovint perdem el temps mirant el creixement o la vida cristiana o interior dels altres, sense preocupar-nos del que més ens importa: que també hem estat cridats i que la nostra principal preocupació i goig és haver de respondre a aquesta crida, treballant amb constància i humilitat a l’espai concret de la vinya del Senyor que ens hagi correspost.
