Retornem als diumenges del Temps Ordinari, a llegir i celebrar fragments especials de l’evangelista que enguany ens acompanya, sant Mateu. Avui amb el fragment en el qual Jesús, en el marc del seu ministeri, confia la seva Missió als seus deixebles, conscient que no podria fer-ho sol en la seva vida temporal, encara acabés a la Creu, Mort i Resurrecció. Perquè la Missió de Jesús, nascuda en el si de la Trinitat, quan el Pare el va enviar per a revelar el seu veritable rostre i conduir Israel a la plenitud de la revelació i a tots els homes al coneixement de Déu i la meta veritable de la vida humana, la filiació divina i la veritable fraternitat, necessita ser continuada per totes les generacions i en totes les èpoques.
La primera lectura expressa aquest propòsit: «sereu el meu reialme sacerdotal, la meva nació sagrada». Déu vol que siguem un poble sant, compartint la seva pròpia vida, la seva «santedat», és a dir la seva naturalesa, cosa que no podríem aconseguir si Ell no ens la volgués donar lliurement. Per a això es va encarnar el seu Únic Fill, Jesús, el qual va iniciar el seu ministeri, segons ens narra l’Evangeli. Un ministeri que consistia en anunciar la Bona Notícia de la presència efectiva de Déu que iniciat l’última etapa de la història salvífica, amb paraules i amb obres, gestos efectius que mostren clarament l’amor de Déu acollint i curant els pobres, els desvalguts, i tots els apartats de la societat.
D’això parla avui l’Evangeli: Jesús, en trobar-se amb tots els necessitats, que són munió, i amb tothom en general –perquè Ell sap que cada home necessita aquest toc de part de Déu– confessa davant els seus la seva compassió. Llavors i sempre, els homes i les masses viuen extenuades i abandonades, sense pastor, ningú se n’ocupa sinó és per a aprofitar-se’n de la seva força de treball, com a carn de canó o –modernament– dels seus vots i, més encara, com a força per a les revolucions o renaixements espirituals que estan sorgint per a interès, generalment, d’uns pocs. Però a Jesús li interessava, li interessa cada home, cadascun de nosaltres, no per a utilitzar-nos en cap pla ocult o estrany sinó per a acollir-nos, curar-nos, redimir-nos, convidar-nos a la conversió (el «tractament» personal que ens retorni la nostra condició humana veritable de fill de Déu i germà dels altres).
Davant aquest panorama repetit des de fa segles, una vegada i altra vegada, més insistent que mai, especialment davant la pèrdua dels autèntics valors espirituals, Jesús declara que li cal ajuda, que la collita és i serà immensa, que el ramat és massa gran per abastar-lo Ell sol i necessita mans, pastors, que parlin i facin el què han après d’Ell. I, en primer llos, els demana i ens demana que preguem: «Demaneu a l’amo dels sembrats que hi faci anar més segadors », recordant-nos que a aquests pastors els ha de cridar i enviar Déu en persona, com al mateix Jesús.
Després, Jesús, va cridar els seus per compartir la seva autoritat sobre el mal, una de les arrels del sofriment dels homes, i curar malalties, una altra d’aquestes arrels que fan defallir la humanitat. I tot seguit va cridar pel seu nom a dotze d’entre ells, el seu col·legi apostòlic i els va enviar, com el Pare l’havia enviat a Ell, amb unes instruccions molt concretes: la primera, anar a cercar les ovelles esgarriades d’Israel, el primer compromís de Déu, evitant el que avui diríem «populisme». L’anunci de la nova Aliança és, doncs, en primer lloc per als jueus, els escollits de la primera aliança. Els apòstols han d’evitar samaritans i pagans, fugint d’un èxit fàcil basat en la novetat del missatge o en una suposada obertura, que seria més aviat una rebaixa de l’exigència i un subratllar el do, com si Déu oblidés la vella història de la salvació amb els seus èxits i els seus fracassos. Certament, la salvació arribarà als samaritans i als pagans, però en el seu moment, quan es compleixi l’entrega de Jesús i el perdó de Déu sigui efectiu i per a tots. Però, sobretot, els envia a caminar proclamant el regne dels cels, això és, les paraules i les obres de Jesús, fent ni més ni menys el que Ell estava fent i, una cosa molt important, fent-ho gratuïtament, com Déu mateix en Crist ho està fent.
