Sant Mateu, a l’Evangeli d’avui, acaba el discurs de Jesús anomenat ‘de les paràboles’ que ens ajuden a entendre el Regne de Déu i el seu valor, força i funcionalitat.
Les dues primeres afirmen que el Regne és el millor que ens pot passar, el més important que podem trobar, de manera que per posseir-lo, accedir -hi, val la pena deixar-ho tot, donar-ho tot. A vegades, considerem l’Evangeli com un discurs d’autoajuda, això és, que Déu és aquí com una realitat més, com una ajuda més de la vida, com un amic, juntament amb altres coses: propietats, idees excloents, afectes totalitzadors i altres realitats boniques que ens ofereix la vida. Com si Déu, ajudant-nos en Crist, fos algú molt generós que accepta i acull el que decidim i ens sosté, si ens deixem.
Però això no funciona d’aquesta manera: o Déu i el seu Regne són el primer, el més important, el fonament real i veritable de la nostra vida perquè ho hem volgut, amb totes les conseqüències, o no ens «serveix» per res.
Per una banda, si de veritat hem trobat l’acció de Déu en el seu Regne, no ens hauria de costar gaire deixar totes les altres coses: «content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té» i per altra banda, això que hem trobat és el veritable sentit de la vida; en descobrir-ho, ens adonem del seu valor incomparable, que és l’amor autèntic, el que més val en aquest món i en l’altre.
La següent paràbola ens recorda que el Regne està realment present i actua. Que és aquí per a «atrapar», per donar vida als qui pugui aconseguir, perquè, cal no oblidar que aquest Regne és, ara per ara, una realitat terrenal i, per això, limitada. Com a realitat humana de la proximitat divina, el Regne rescata, acull tots els qui, literalment, pot enxampar o pescar, tot i que cal saber que vida, les obres i els seus fruits, seran examinats al final. Així doncs, cal saber que no n’hi ha prou amb deixar-se «pescar», salvar, justificar sinó que després s’ha de viure en conseqüència, en coherència amb el bé salvífic rebut, d’altra manera seria com si no s’hagués rebut, i caldrà atenir-se a les conseqüències.
El discurs de Jesús acaba amb una observació o testimoniatge de qui és realment qui escolta i viu la saviesa de l’Evangeli. Com en el sermó de la muntanya (cf. Mt 5,17-18), la novetat de Crist no anul·la el què és vàlid i veritat de l’Antiga Aliança; no ha vingut a abolir i canviar, sinó a donar plenitud, i només Ell podia fer-ho.
Hi ha molta saviesa, moltes paràboles a l’Antic Testament que es poden i cal aprofitar; tota la revelació continua tenint valor i continua parlant-nos a nosaltres; el transcurs del temps i la vida li troben sempre nova llum i vida. La destresa de l’escriba del Regne de Déu que ha inaugurat Jesús consisteix en trobar el sentit de l’un i de l’altre perquè el nou se sustenti en l’antic, en l’antiga promesa que ara es compleix, i l’antic vegi arribada aquesta plenitud, la meta que sempre havia buscat i que ara és real gràcies a la vida i entrega de Jesús.
