Avui comencem a llegir el tercer gran discurs de Jesús a l’Evangeli de sant Mateu: el de les paràboles. L’Evangelista reuneix en aquest capítol algunes de les paràboles que va pronunciar Jesús com a part del seu ensenyament i, sobretot, ens parla de per què ensenyava d’aquesta manera. Realment, Jesús és la Paraula de Déu feta home i així pot recórrer a tota l’Escriptura que és seva, li pertany i, a més, la reinterpreta per a nosaltres tenint en compte la nova i extraordinària situació que la seva presència representa en aquest món. En primer lloc, la primera lectura ens recorda que la Paraula és manifestació de la gràcia de Déu que davalla del cel per a alimentar-nos i, sobretot, per donar fruit, un fruit que no passa, que és signe de vida eterna i de la permanent misericòrdia de Déu.
A l’Evangeli, el discurs comença amb Jesús parlant a una multitud des d’una barca, i ho fa per a tots i en particular per a cadascú, vol, sobretot, que l’entenguin i per això utilitza les paràboles. La paràbola és un gènere o eina literària molt usada a l’Antic Testament, i en tota la cultura antiga i sempre, que consisteix a explicar realitats no evidents o espirituals o morals a base d’exemples, comparacions, apropant un contingut difícil perquè el pugui entendre tothom que el vulgui entendre. Les paràboles bíbliques tenen la característica d’enfrontar als oients a una situació que no volen, o no poden veure, presentant-la en forma d’un judici sobre una situació aliena que, en el fons es de tothom (com Natan li fa veure al rei David el seu adulteri i assassinat el 2Sm 12,1-7).
Aquí Jesús els parla del més bàsic i essencial: com la Paraula de Déu (la seva Paraula) ens atrapa i per a ser acollida per nosaltres. Per això, comença amb la paràbola del sembrador per descriure la seva acció i ensenyament: enviat per Déu, el Fill de l’home escampa la Paraula arreu, sobre tothom, bons i dolents, pobres i superbs, etc.
Que aquesta llavor, carregada de la vida de Déu, doni fruit depèn de com és acollida. La paràbola assenyala alguns tipus d’acolliments i, al final, apunta una interpretació, encara que el text queda obert a altres explicacions. La Paraula no dona fruit si no hi ha temps ni mitjans per a entendre-la si més no, o si qui la rep no ens pren seriosament el seu origen i que cal d’implicar-s’hi tota la vida; o, finalment, que qui l’escolta se la deixi arrabassar per altres urgències o ideologies, que diríem avui. Però, per descomptat, el missatge central de la paràbola és que en la Paraula «hi ha la vida, i la vida és la llum dels homes» (Jn 1,4), que dona fruit i fa créixer la vida divina en qui poc o molt la acull. La intenció de Jesús, llavors i ara, és que obrim les oïdes, que entenguem i visquem (perquè la fe no és només conèixer sinó que és sempre viure) aquesta gojosa realitat de la presència del Regne, de la nostra participació en ell, que tantíssims van voler gaudir i no van poder. Des de Jesús, tot l’amor, la salvació, la misericòrdia de Déu estan al nostre abast, estan esperant poder créixer i afermar-se en les nostres vides. Per a insistir en això, el postulat central, Jesús cita unes paraules decisives d’Isaïes pronunciades davant l’entossudiment del poble a la Paraula i que ens adverteixen que no tenim tot el temps del món. Cada dia que passa sense dir-li sí del tot a Jesucrist, Paraula viva de Déu, és un dia perdut i viscut cap enrere i que només es podrà recuperar obrint bé els ulls i les oïdes al misteri que estem celebrant.
