“A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els enemics”

Avui, l’evangeli ens ofereix un altre fragment d’aquest «sermó de la plana» tal com ens el narra sant Lluc, escollint de la tradició comuna els ensenyaments de Jesús segons el seu propòsit. En primer lloc, assenyala als creients quin ha de ser el limiti del seu amor: ha d’arribar fins als enemics. A l’Escriptura hi podem trobar altres expressions que conviden a no tornar el mal que ens infligeixen o a tenir, fins a cert punt, de la persona i dels béns dels enemics (cf. Ex 23,4-5) però, fins aquest moment no s’hi troba un consell tant directe com el de Jesús. Per entendre-ho, perquè ho veiem bé per poder-ho viure, cal tenir en compte que aquest manament no és per a tots sinó per a aquells que, unes línies més amunt, han estat declarats «benaurats, als «pobres» la felicitat dels quals es recolza en què ja posseeixen el Regne de Déu.
És a dir: el regne ha arribat per als qui creuen la proclamació de Jesús i assumeixen, en conseqüència, que la força de Déu és aquí per salvar i redimir, no per ajustar comptes. Com en altres diumenges, la primera lectura ens ajuda a entendre l’evangeli: la negativa de David a «fer justícia» del seu enemic perquè és l’Ungit del Senyor és el que realment mostra que és l’escollit segons la mirada i el cor de Déu. Igualment, i amb moltes més raons, perquè Jesús ja està entre nosaltres per romandre-hi sempre, acceptar l’acció de Déu i el seu regnat en la nostra vida implica no considerar ningú com a enemic, encara que ens persegueixi o menyspreï o, fins i tot, busqui la nostra mort. El deixeble de Jesús que no sols va anunciar això sinó que va donar la seva vida per a fer-ho realitat, és conscient d’haver estat perdonat, que ell també era un enemic: «Si, quan érem enemics, vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill…» (Rm 5,10), ara ha de donar la mà a aquests altres que continuen sent «enemics» perquè comprenguin que també seran perdonats si es penedeixen. Per a això, cal estimar, perdonar, beneir, encara que segons a quin enemic, calgui fer-ho a distància, amb realisme i precaució.
Però el discurs encara va més enllà, assenyalant gestos i actituds ben concretes i convidant a suportar la violència, que ens desposseeixin , que ens estafin o que s’aprofitin de nosaltres. La raó d’això no és perquè siguem ingenus o pensem que tothom és bo, encara que així sigui en el fons, sinó que els estem fent un anunci i una oferta, els estem cridant al penediment però no mitjançant recriminacions, advertiments o condemnes sinó mostrant-los, amb la nostra vida i actitud vers ells, que hi ha una nova realitat present en aquest món.
Ho podem entendre veient com interpreta sant Pau aquests manaments de Jesús (cf. Rm 12,14-20): es tracta sempre de no venjar-se, de no respondre, des de l’experiència de la gràcia, i així «si el teu enemic té gana, dona-li menjar; si té set, dona-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap». Jesús ensenya que vivim els temps finals de la definitiva intervenció de Déu. Hem de fer tot el possible per acollir l’amor i el perdó de Déu que es vessen i donen a mans plenes en Jesucrist, i manifestar-ho a tothom, amb paraules adequades i convincents però, també, amb els nostres gestos, actituds i vida. Cal, doncs, tractar els altres de la mateixa manera que hem estat tractats per Déu, això és, amb immensa misericòrdia. No ens pertoca a nosaltres jutjar, no val la pena perdre-hi temps, perquè no coneixem l’interior de les persones i així no serveix per a res. Val més que invertim el temps disponible en conèixer la misericòrdia de Déu i a viure-la de cara als altres. Però el judici arribarà per a nosaltres i per als nostres enemics, i tots serem mesurats d’acord amb aquesta mateixa misericòrdia que hem experimentat i intentat anunciar i transmetre.