«Apropeu-vos a la seva doctrina i als seus escrits com a la font pura del sentit cristià i esperit de l’Església.»
Pius XI, 24 d’agost de 1926
El 24 d’agost de 1926, el papa Pius XI proclamava sant Joan de la Creu Doctor de l’Església Universal. Cent anys després, aquell reconeixement pren un significat especial. No celebrem únicament l’aniversari d’un títol concedit a un dels grans sants del Carmel, celebrem que l’Església va reconèixer solemnement en Joan de la Creu a un mestre la paraula del qual podia ajudar tots els cristians a endinsar-se en el misteri de Déu.
El doctorat culminava un llarg camí. Sant Joan havia estat canonitzat dos-cents anys abans, el 1726, i la seva autoritat espiritual havia anat creixent amb el pas del temps. Els seus escrits eren estudiats per teòlegs, religiosos i homes i dones desitjosos d’aprofundir en la vida espiritual. Habitualment ja se’l coneixia com el Doctor místic, però des de finals del segle XIX es van anar multiplicant les peticions perquè aquest reconeixement tingués caràcter oficial. Cardenals, bisbes, superiors religiosos, universitats i nombroses personalitats van sol·licitar a la Santa Seu que el seu ensenyament fos reconegut com a patrimoni de tota l’Església.
Pius XI va recollir aquest desig a la Carta Apostòlica Die vicesima, datada a Roma el 24 d’agost de 1926. El document recorda la vida d’aquell home nascut a Fontiveros el 1542, el seu ingrés en el Carmel, els seus estudis a Salamanca i, de manera especial, la seva trobada amb santa Teresa de Jesús el 1567. A partir d’aquella trobada, Joan es va incorporar decididament a la reforma teresiana i va començar una aventura que transformaria per sempre la història del Carmel.
Però el document pontifici es centra especialment en allò que justifica el seu reconeixement com a Doctor: la seva doctrina. Pius XI recorda el Càntic espiritual, nascut en bona part durant els duríssims mesos del seu captiveri a Toledo, i esmenta també la Pujada del Mont Carmel, la Nit fosca i la Flama d’amor viva. Escrits que entren en qüestions profundes de l’experiència espiritual i que, segons assenyalava el Papa, contenen una doctrina tan abundant que poden ser considerats una veritable escola per als qui desitgen avançar vers una vida cristiana més plena
Aquesta afirmació permet entendre què significa realment nomenar sant Joan de la Creu Doctor de l’Església. No es tracta només de reconèixer la intel·ligència d’un gran escriptor espiritual ni l’extraordinària bellesa d’un dels majors poetes de la nostra llengua. L’Església reconeix en el seu ensenyament una saviesa capaç de conduir cap a Déu. Joan no escriu sobre una teoria apresa des de fora. Parla des de l’experiència de qui ha recorregut el camí i ha descobert que, darrere de totes les recerques del cor humà, n’hi ha una encara més gran: la de Déu que surt a l’encontre de l’home.
Per això, un segle després, el seu ensenyament conserva una actualitat sorprenent. Sant Joan parla a un ésser humà que continua buscant llibertat, sentit i plenitud. Ens recorda que no tot allò a què ens aferrem pot sadollar el cor; que créixer implica també aprendre a desprendre’s; que existeixen nits en les quals sembla desaparèixer tota certesa i que, precisament allí, Déu pot estar realitzant silenciosament una obra nova. La seva doctrina no promet una espiritualitat còmoda, però sí un camí cap a una llibertat profundament arrelada en l’amor.
També ens ajuda a comprendre una cosa fonamental: la nit mai és l’última paraula. Joan va conèixer personalment la incomprensió, el sofriment, la presó i la foscor. Tanmateix, d’una de les etapes més doloroses de la seva existència va néixer el Càntic espiritual. D’allí on semblava que tot podia quedar reduït al silenci va sorgir un cant d’amor. Aquesta paradoxa travessa tot el seu ensenyament: quan desapareixen les nostres seguretats, pot començar a manifestar-se amb major claredat Aquell que veritablement sosté la nostra vida.
I al final de tot l’itinerari santjoanista hi ha l’amor. No el buit pel buit, ni la renúncia entesa com a menyspreu de la vida. Tot el procés de purificació té un horitzó: la unió amb Déu. La Flama d’amor viva expressa precisament aquesta plenitud, quan la persona descobreix que ha estat creada per a deixar-se estimar per Déu i respondre a aquest amor amb tota la seva existència.
Per això l’Església va voler que sant Joan de la Creu no pertanyés únicament al Carmel. En proclamar-lo Doctor de l’Església Universal, va reconèixer que la seva paraula constitueix un tresor per a tothom. La seva experiència pot acompanyar el contemplatiu i el laic, el sacerdot i el religiós, qui travessa una nit espiritual i qui comença a descobrir el camí de l’oració. El seu ensenyament continua oferint paraules per a experiències humanes que, moltes vegades, resulten difícils d’expressar.
La celebració del tercer centenari del seu doctorat és, per tant, molt més que una efemèride històrica. És una invitació a tornar a Joan de la Creu, a llegir-lo i, sobretot, a deixar-nos acompanyar per ell. Així ho va entendre ja el 1926 el llavors General dels Carmelites Descalços, Guillermo de Sant Albert, quan, en comunicar a tot l’Orde la notícia llargament esperada, convidava a aprofundir cada vegada més en els ensenyaments del sant i a seguir-lo en aquella pujada vers Déu que havia descrit a les seves obres.
Cent anys després, aquesta invitació roman intacta. En un món ple de soroll, sant Joan continua ensenyant-nos el valor del silenci; en una societat aferrada a tantes seguretats, ens parla de llibertat interior; quan travessem la foscor, ens recorda que Déu continua present; i enfront de tantes cerques fragmentades, assenyala un horitzó capaç d’unificar tota l’existència: l’amor.
El 24 d’agost de 1926 l’Església va donar oficialment un nom a qui generacions de creients ja havien descobert: Joan de la Creu és mestre del camí cap a Déu. Tres-cents anys després, la seva paraula continua invitant-nos a començar aquest viatge cap el més profund, allí on l’ésser humà descobreix que tota la seva recerca acaba trobant-se amb un Déu que l’estava buscant primer.