Quina tarda tan misteriosa la del Dijous Sant! Sembla que Jesús i els seus deixebles estiguin molt distanciats tot i estar junts preparant-se per celebrar el gran sopar de Pasqua. Jesús és a punt d’entregar la seva vida, i -segons l’evangeli de Lluc- sembla que la discussió sobre qui és el més gran d’entre els deixebles va tenir lloc precisament durant aquell darrer Sopar (curiosa contradicció!).
Jesús s’adona que ningú (potser només Judes) ha entès la gravetat de la situació. En aquest context solemne, litúrgic, Jesús realitza uns gestos plens de significat: parteix el pa, comparteix el vi: «Aquest soc jo» -diu- i demana als seus que repeteixin aquest gest fins al final dels temps, en memòria seva. Tots en mengen. Beuen del calze, sense entendre massa el llenguatge encriptat del Mestre que avui sembla més cansat que mai.
Així comença Jesús la seva Passió. La sang que demà -Divendres Sant- brollarà de les seves ferides, es barreja amb aquest vi d’avui, signe d’aliança eterna, d’una vida i un amor portats fins a l’extrem. El més important és que ens quedem amb les seves paraules del final: «Feu això que és el meu memorial». Tot. El que celebrem aquest Dijous Sant, i tota la vida de Jesús que aquí es resumeix i es concentra.
Jesús ha acompanyat sempre la seva paraula amb fets. El seu ensenyament guanyava autoritat a partir dels gestos que la ratificaven. Per això, en aquesta Eucaristia, que és la versió sacramental del que succeirà demà en la creu, s’hi concentren tots els pobres, els desvalguts, els oprimits (anunciats a la sinagoga de Natzaret)… que es preparen per acollir el meravellós intercanvi: de l’opressió a la llibertat, de la malaltia a l’alliberament, de la mort a la vida. No parlem només de signes, sinó d’un canvi existencial total, sense marxa enrere. No només físicament sinó també espiritual. Tota la nostra existència experimentarà aquesta gran operació de l’Esperit.
Destaca la figura de Pere, sempre ple de zel pel seu mestre. En veure Jesús rentar els peus de tots, no es pot dominar: «No, Senyor, tu a mi no em rentaràs els peus»… (inconcebible, que el Mestre arribi a rebaixar-se tant)… rebaixar-se a serf, el Messies, als peus de la humanitat… I tanmateix, així havia de ser.
Quantes persones de bona voluntat s’avergonyeixen o no accepten que algú els faci un servei. Jesús, ho va dir i ens ha anat deixant senyals de l’estil que voldria veure també en els seus deixebles: «Soc enmig vostre com a servidor». Perquè també vosaltres/nosaltres fem el mateix. Cal deixar-se estimar, és el dia de l’amor fratern. Per això, la tossuderia, el rebuig, la traïció, les tenebres signifiquen un rebuig de Déu que ens obre el seu cor i el seu ser amb totes les conseqüències.
Cal alguna cosa més que la nostra mirada, potser massa humana, massa ran de terra, per entendre què celebrem en el misteri pasqual, en el qual es compleix la profecia que va fer temps enrere el profeta Ezequiel: «Us donaré un cor nou i un esperit nou» (Ez 34,31-34) i viureu.
Acollim amb goig el Senyor aquest Dijous Sant: acollim aquest cor nou, capaç d’estimar, de servir, de perdonar… Que la seva presència eucarística ens transformi de ple, per convertir-nos també a nosaltres en pa repartit, servei sense mesura, amor gratuït i vida lliurada per tots.