Com cada any, des que el papa sant Joan Pau II l’any 1.997 va designar el 2 de febrer com a jornada de la Vida Consagrada, els consagrats, juntament amb moltes altres congregacions i Instituts, celebrem aquest dia perquè l’Església valori cada vegada més el testimoniatge de les persones consagrades i aquestes renovin allò que ha inspirat el seu lliurament al Senyor.
Enguany ho fem immersos en un temps de gràcia, el Jubileu 2.025 convocat pel papa Francesc, amb el lema: «Pelegrins d’esperança», perquè els consagrats, com tots els batejats, es reconeixen ciutadans de la ciutat celeste: cap a ella es dirigeixen i ella mateixa «és anticipada en la seva peregrinació» (Benet XVI, Spe salvi).
«Que bonics són sobre les muntanyes els peus de qui porta notícies alegres!» (cf. Is 52,7). Amb aquestes paraules del profeta Isaïes, volem situar-nos juntament amb tota l’Església sota el signe de l’esperança que no defrauda (cf. Rom 5,5) per convertir-nos en «pelegrins i sembradors d’esperança».
Contemplant el quadre dels dos ancians, Simeó i Anna, com ens recordava el papa Francesc, volem mirar amb «paciència en l’espera», amb els seus «cors «joves» vetllant» sense «rendir-se al derrotisme ni abandonar l’esperança», sinó amb sorpresa i admiració acollir al Salvador «en la novetat de la seva vinguda». Aquestes notes, ens recorden a tots nosaltres consagrats, la rica i generosa experiència de molts germans/as els nostres consagrats, però alhora ens exhorten a la imitació humil, sana i radiant d’aquestes actituds i virtuts.
Una cosa essencial i fonamental en el consagrat és saber esperar en Déu per a no caure, com ens recorda el papa Francesc, en el «somni de l’esperit», viure adormits, «emmagatzemar l’esperança en els racons foscos de la decepció i la resignació», de manera que no ens afecti la paràlisi de la decepció i la desesperança. Aquella cosa que hem de saber descobrir o redescobrir tots nosaltres «pelegrins i sembradors d’esperança» enmig del poble de Déu.
Com escampar llavors d’esperança mentre peregrinem cap al regne de Déu que s’anticipa en el nostre camí? Entre les llavors que podem sembrar, ens fixarem en dues: la nostra missió profètica i les noves relacions.
Missió profètica. Quan el papa Francesc, va convocar l’Any de la Vida Consagrada (2015), ens convidava que enmig d’un panorama de dificultats que continuen essent presents avui: la disminució de les vocacions, l’envelliment, el relativisme, la irrellevància, justament aquí, entre tots aquests tràngols, que no són exclusius de la vida consagrada, aixequem la nostra esperança, que és fruit de la fe en el Senyor. Ja que l’esperança que es fonamenta en Déu no es basa en números o en l’obres.
Per això, no s’ha de cedir a les temptacions de la quantitat o eficàcia, ni confiar en les pròpies forces o atrinxerar-nos davant les febleses. Recordem el que el papa Benet ens deia fa uns anys, en un dia com avui, que: «No us uniu als profetes de desventures que proclamen el final o el contrasentit de la vida consagrada a l’Església dels nostres dies; més aviat revestiu-vos de Jesucrist i porteu les armes de la llum —com exhorta sant Pau (cf. Rom 13,11-14)—, romanent desperts i vigilants».
Visquem desperts i vigilants, com el sentinella que evita adormir-se i la comoditat.
Relacions noves. Sempre hem de tenir al nostre costal llavors de relacions noves. Relacions generades i regenerades en la trobada amb Jesucrist. Saber descobrir i transmetre la mística de viure junts, de barrejar-se, trobar-se, ajudar-se, participar uns de la vida dels altres, fent realitat una veritable experiència de fraternitat.
Tot això és esperançador i les relacions noves que neixen de la trobada primordial amb el Senyor, ens permeten créixer en esperança a través de la nostra humanitat compartida. Així ens ho recorda la Butlla de convocació del Jubileu 2025, quan ens diu que mirar al futur amb esperança equival a tenir una visió de la vida amb entusiasme per a compartir amb l’altre (n. 9).
Seguint la glossa d’Hebreus que fa el papa Francesc en l’últim número de la Butlla Spes senar confundit (n. 25), per a ser «pelegrins i sembradors d’esperança», els consagrats acudeixen al Senyor i se senten «ancorats en l’esperança»; poderosament estimulats a aferrar-se, amb tota l’Església, a “l’àncora de l’ànima”, segura i ferma, que penetra més enllà del vel, on va entrar, com a precursor, per nosaltres, Jesús» (Heb 6,18-20). Feliç dia de la Jornada de la Vida Consagrada per a tots.
Fra Roberto J. Gutiérrez,ocd